Cerca de crítiques

Enquesta

L'home i l'artista

15/5/2008 |

 

Programa: Death in Venice de Britten

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Sensacions contradictòries, per sort menys agudes que les experimentades per Gustav von Aschenbach, van ser les generades per Death in Venice al Liceu. El teatre estrenava a l'Estat l'última òpera de Britten, una obra mestra fascinant en la seva imperfecció i ambigüitat, amb una nova producció intel·ligent i acurada de Willy Decker. La perfecta definició dels personatges, un ritme, com el del llibret de Myfanwy Piper, gairebé cinematogràfic (tot i que recordem que Britten mai va veure la pel·lícula de Visconti), imatges potents com aquesta plataforma-gòndola-taüt que transporta el protagonista al seu últim destí, una Venècia visualment bandejada en un decorat de sever despullament, són alguns dels atots del treball de Decker. El preu, per desgràcia, va ser que molts elements de l'obra van naufragar en els canals de la Serenissima.

El director alemany va preferir l'obvietat, el subratllat fàcil de l'atracció homoeròtica d'Aschenbach per Tadzio, que hi és, per descomptat, però al centrar-se en les passions de l'home, va arraconar les de l'artista. Aschenbach no és un vell xaruc, sinó un creador que s'enfronta a una crisi en tots els àmbits del seu ésser, resolta (almenys la música així sembla indicar-ho) en la pau de la mort. Decker, a més, va recórrer massa a solucions ja vistes a Die tote Stadt: el desdoblament oníric, la troupe de (molestes) criatures grotesques que encalcen el protagonista o la multiplicació de retrats de l'objecte estimat (un Uli Kirsch de bellesa gens adolescent).

La partitura té notòries caigudes d'interès i Sebastian Weigle no ho va poder dissimular. Tot i que el seu treball va ser minuciós, amb moments de notable refinament, la prudència lògica a l'afrontar una obra desconeguda va fer que el conjunt sonés feixuc, poc transparent i -ens atrevirem a dir-ho?- germànic en excés. La disparitat de diccions va presidir l'ampli repartiment presidit per l'Aschenbach d'un Hans Schöpflin que va dur amb fermesa sobre les seves espatlles el pes de la funció, compensant un so monocrom amb una entrega indiscutible. El muntatge diluïa massa els diversos papers encarnats per Scott Hendricks, mentre que l'amplificació no va fer cap favor a la veu d'un invisible Carlos Mena. Potser el problema sigui que esperàvem amb massa ganes aquesta Death in Venice, però va ser un bon muntatge, no una gran funció.

Xavier Cester
Avui