Cerca de crítiques

Enquesta

Concert espectacle

13/5/2008 |

 

Programa: Bobby McFerrin i Orfeó Català

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Aquestes ratlles només pretenen fer la crònica d'un bon concert de Bobby McFerrin -deu Grammy, vint milions de discos!- amb la participació de l'Orfeó Català i del públic en una festa commemorativa del centenari del Palau de la Música. A Barcelona se li recorden tres recitals, com el de 2003 amb aparició del pianista Chick Corea. S'interessa per la direcció, i orquestres com Filharmònica de Viena s'avenen a un joc que no és altre que el de la desinhibició.

El seu estil, a cavall del jazz i la música ètnica, es basa en una extensa tessitura vocal i un repertori fonemàtic tan inesgotable com la fantasia amb la qual suggereix qualsevol so. Converteix la respiració en sons significants, fabrica sèries de vibracions percussives, es preocupa per l'entonació i seqüencia perfectament el programa. És un mestre de la concertació de masses i en la dosificació d'atmosferes. Amb una sonorització perfecta, pendent d'una filmació i envoltat d'intimistes jocs de llum alternats amb flaixos enlluernadors, es va posar l'Orfeó a la butxaca. Els cantaires, que haurien d'haver abandonat túniques i fracs per a l'ocasió, van començar encarcarats, però van anar entrant progressivament en el one man show amanit, també, amb càntics del públic sobre senzills motius sil·làbics. Com si fos un home-orquestra, va acompanyar un cantaire que imitava una trompeta i l'expressiva dansa d'una espontània que va recollir la invitació de ballar sobre una improvisació.

Una hora i mitja de fusió entre sala i artista, un Orfeó que s'agradava cada cop més i tres propines, una de les quals, impagable, l'ària instrumental de Bach.

Xavier Casanoves Danés
Avui