Cerca de crítiques

Enquesta

A la fi, la propina

10/5/2008 |

 

Programa: Eduard Kunz. Obres de Scarlatti, Bach, Rakhmaninov i Liszt per Eduard Kunz, piano.

Lloc i dia:Schubertíada 2008 a l'Illa Diagonal

 

 

Hi havia interès en la primera visita a Barcelona d'aquest jove pianista. Els organitzadors de la Schubertíada, amb el crèdit que els dóna les seves bones temporades, alertaven que no passés desapercebuda. Eduard Kunz és un pianista diferent. Les darreres fornades de joves pianistes tenien el denominador comú d'una tècnica impecable, d'un punt de superficialitat i d'estar més per les dinàmiques que per l'aprofundiment. Kunz ho supedita tot a l'expressió: matisa, pateix, exulta. Té detalls d'extrema delicadesa que, incoherentment, contrasta amb dureses desconcertants. Per altra banda, sembla quasi un producte. Un èmul dels llunyans Uninsky i Niedzelski o del més recent Pogorelich, oferts al mercat amb una important promoció d'imatge. Duia un jaqué impecable amb sabates de camusa negra i provocava una estranya sensació, ja que en dur una camisa negra baixa, sense corbata, lateralment el coll li emergeix de la jaqueta sense intermedi, creant contrast entre l'extrema formalitat i la nuesa. Un mocador vermell a la butxaca li dóna un cert to de dandisme. Quan tocava passatges delicats i compromesos ho feia amb el cap a un pam del teclat i feia la sensació d'un ésser viu que sorgia d'una rígida carcassa. Quan saludava, se li entelaven els ulls d'emoció i aixecava el braç en senyal de triomf davant dels aplaudiments, afegint-hi un entranyable somriure tímid. Quan l'aplaudien ell ho feia al piano, com un homenatge a l'instrument.

Com toca? Va fer un introit devocional en l'Andante, el temps de la Sonata K213 en re menor de Domenico Scarlatti, i en va extreure tota la música i la delicadesa que semblen possibles en aquesta obra que en altres mans pot passar com a intranscendent. Va saber fer un crescendo amb l'Allegro i l'Allegro molto de dues altres sonates, la K27 i la K212. Tant aquí com en alguns dels Moments musicals op.16 de Rakhmaninov va fer cara de patiment, com reflectint romanticismes contrariats o torturats sentiments interiors.

Va canviar encertadament la Sonata op.120 de Schubert per la Ciaccona de la Partita núm. 2 BWV 1004 de Johann Sebastian Bach revisada per Busoni. La 120 cal reservar-la per a pianistes madurs malgrat que la versió bachiana de Kunz va ser la més discutible del programa.

Amb Rakhmaninov es va lliurar a tota mena d'emocions i sentiments i amb Franz Liszt va intentar una exhibició impossible de força, virtuosisme i contrastos. En contra del seu agraïment al piano Kawai del concert, des de la primera fila, lloc on era aquest cronista, sentia que el piano no responia del tot als impulsos de l'intèrpret. L'hauríem volgut escoltar davant d'un gran cua Streinway, per acabar de copsar les seves capacitats sonores.

Després de més d'una hora i vint minuts de tocar seguit, sense cap mena d'intermedi, d'altra banda fórmula desaconsellable, ja que les butaques no són prou còmodes, va tenir esma de donar una sola propina, que ens va recordar el Preludi BWV 855 de Bach. Continguda, matisada, deliciosa. El punt àlgid del programa.

 

 

Amb Rakhmaninov es va lliurar a tota mena d'emocions i sentiments i amb Franz Liszt va intentar una exhibició impossible de força, virtuosisme i contrastos.

JORDI MALUQUER
El Punt