Cerca de crítiques

Enquesta

El concert dels disbarats

6/5/2008 |

 

Programa: Pagagnini

Lloc i dia:Auditori de Girona

Pagagnini: Ara Malikian, Thomas Potiron, Eduardo Ortega i Gartxot Ortiz.El concert dels disbarats.

L'Auditori de Girona sencer, a excepció d'alguns escèptics o descontents crònics, va premiar, dret, amb una estona gens menyspreable d'aplaudiments, el quartet de corda que lidera el mestre libanès Ara Malikian, que acabava d'oferir un espectacle que combina la música clàssica, sempre tan encotillada pels convencionalismes, amb el teatre d'humor gestual. El resultat és un bon espectacle familiar, d'un humor blanc, força innocent, carregat d'encerts, però també amb algun detall que caldria polir, tot i que això serà complicat si es té en compte l'atapeïda agenda de contractació del grup.

Que l'espectacle, eminentment musical, tingui aquest component humorístic i desbocat, no va en detriment de la interpretació musical, i és d'agrair que el grup ho tingui en compte i no frivolitzi. Al quartet no li costa gaire ficar-se el públic a la butxaca, però caldria que Ara Malikian fos una mica més contingut. La seva tendència a l'histrionisme, com si s'hagués de rescabalar de tants concerts tibat com un elàstic, no va gens bé a l'espectacle, n'entorpeix el ritme, tot i que ho compensa amb el virtuosisme en la interpretació, demostrant també que es pot tocar el violí la mar de bé en les postures més inversemblants. Sobretot en el passatge de l'espectacle en què el quartet es converteix en una mena de grup de heavy metal, és a dir, en la peça final del concert, el Caprici núm. 24. Op. 1 en La menor de Niccolò Paganini, i en els bisos, quan interpreten una potent Primavera, de Les quatre estacions, d'Antonio Lucio Vivaldi.

La vis còmica de la resta de membres del quartet –Malikian no posseeix aquest do– és un dels valors segurs de l'espectacle, tant la del violoncel·lista Gartxot com la dels violinistes Eduardo Ortega i Thomas Potiron. Aquest últim protagonitza una escena d'amor amb una voluntària del públic, que inclou una versió delirant de La javanaise, de Serge Gainsbourg, i que és un dels millors moments de l'espectacle, juntament amb la interpretació de La Pagagnini, una rapsòdia composta per un sextet, de manera que el quartet es completa amb dos voluntaris del públic que toquen un esquellot i un ninot de goma.

Possiblement en benefici del ritme, la companyia madrilenya ha eliminat algunes escenes d'ençà de l'estrena de l'espectacle, com ara la d'un violoncel·lista «volador», un efecte que s'aconseguia amb la sala a les fosques, llum negra i un vestit reflector. Més que eliminar escenes, el que segurament cal a l'espectacle és polir alguns detalls, elaborar més material teatral per omplir el que es poden anomenar temps morts, en què l'únic recurs són els estirabots del líder del grup. Els encerts, però, compensen de molt els defectes en un bon espectacle que guanyaria molt en una sala de mitjà format.

Per cert, Gartxot manté una mena de quadern de bitàcola a internet, en què penja les seves impressions sobre els bolos. Si sentiu curiositat: www.pagagnini.com.

DANI CHICANO
El Punt