Cerca de crítiques

Enquesta

Cançoner infinit

2/5/2008 |

 

Programa: Liz Callaway

Lloc i dia:Foyer del Gran Teatre del Liceu

 

Stephen Sondheim és dels pocs compositors que, gràcies a una obra d'una incontestable varietat i riquesa -temàtica i musical-, supera amb escreix la prova d'un recital monogràfic. El més fascinant, tanmateix, és que per a un autor titllat a vegades de massa cerebral, les seves cançons agafen una volada impensada quan es deslliguen del context on van ser creades. Per a això cal, òbviament, una intèrpret que sàpiga extreure tota l'essència i transmetre-la al públic. Algú com Liz Callaway.

Figura més de prestigi que no pas estel·lar, Callaway és un exemple de la grandesa del millor show business a l'americana. La seva actuació en l'última sessió golfa al Foyer va tenir la fluïdesa i l'espontaneïtat que només s'aconsegueixen amb una preparació mil·limètrica de tots els elements, com un guió que va anar exposant amb total naturalitat (i que convenientment apareixia traduït als sobretítols). Amb una veu càlida, una tècnica impecable en tota la tessitura i una dicció prístina (condició sine qua non en tot bon cantant de musical), Callaway va confirmar que el millor camí per arribar al cor d'una cançó és la línia recta, objectiu en el qual també va tenir molt a dir el piano d'Alex Rybeck. A la cantant no li va caldre carregar les tintes per palesar la desesperació amagada rere Marry me a little o el despit sarcàstic de Could I leave you, alhora que tenir a mà un marit que canta no pas malament també va fer el seu servei en els dos fragments de Company que van tancar la primera part. No van faltar les habituals floretes a Barcelona, però Callaway es va anotar un bon punt al cantar en català i de memòria Not while I'm around. Va ser un dels moments àlgids d'aquesta immersió en un cançoner d'estímuls infinits com el de Sondheim.

Xavier Cester
Avui