Cerca de crítiques

Enquesta

L'essència

Maurizio Pollini

24/4/2008 |

 

Programa: Maurizio Pollini

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

Maurizio Pollini

Ibercàmera, 22 d'abril.

Al llarg de la seva impressionant carrera, Maurizio Pollini ha vist com des de determinats sectors se'l titllava de fred o distant, acusació que aquest cronista, cada cop que escolta en directe el pianista italià, ha trobat incomprensible. Res millor per refermar la nostra admiració que un programa integrat per dos epítoms del piano romàntic, Schumann i Chopin. Ja en el poc freqüent Allegro op.8 del compositor alemany, el so resplendent, homogeni i concentrat, i el minuciós control rítmic de l'intèrpret preludiaven la llibertat poètica amb què defensaria Kreisleriana. Amb actitud senyorívola, que no distant, Pollini va abraçar tots els extrems anímics d'una partitura ara apassionada, adés melangiosa, sense fer escarafalls pseudoexpressius que distorsionessin l'essència de la música.

Essència, vet aquí el terme exacte per definir l'estil interpretatiu de Pollini. Defugir tot allò superflu que fa de barrera entre obra i espectador per anar directe al gra, amb una força i concentració impressionants. Si Schumann va ser magistral, el Chopin de la segona (i tercera!) part va ser un prodigi. Pollini va oferir un florilegi d'opus que abraçaven des del vessant més poètic a la destil·lació nacional més exquisida, sense que faltessin instants en què va posar sobre la taula la fulgurant agilitat digital que fa que la platea ovacioni a peu dret.

Però l'essència de l'art de Pollini està ben lluny de l'egocentrisme forassenyat del mer virtuós. La noblesa de l'expressió, la naturalitat d'un fraseig que no necessita subratllar de forma narcisista cada punt i coma, cada rubato (quin domini més subtil el de Pollini) i cada accent, van estar sempre al servei d'un Chopin entotsolat en l'última de les masurques op. 33, turmentat en l'Scherzo núm. 3 o exaltat en la Polonesa op. 53. Art en majúscules.

Xavier Cester
Avui