Cerca de crítiques

Enquesta

Una altra cultura

22/4/2008 |

 

Programa: Simfonia núm.10 de Xostakóvitx, Concert de violí de Txaikovski

Lloc i dia:Palau de la Música Catalana

 

Paavo Järvi

Palau 100, 17 d'abril.

Una setmana de diferència i un oceà musical de distància. Després d'una formació amb el pòsit de la Staatskapelle de Dresden, el Palau acollia una orquestra nord-americana, la Simfònica de Cincinnati, que, sense formar part de les Big Five (Nova York, Chicago, Boston, Filadèlfia i Cleveland), pot exhibir un nivell tècnic envejable i el so obert, brillant i expansiu propi de les centúries de l'altra banda de l'Atlàntic. Un compositor com Xostakóvitx és un vehicle perfecte perquè una orquestra brilli en tot el seu esclat, i així ho va fer la d'Ohio en la Simfonia núm.10 sota la batuta enèrgica, sense escarafalls innecessaris, del seu titular, Paavo Järvi.

El dilatat primer temps va pecar d'un mal comú en molts músics actuals, la visió a curt termini, l'exacerbació del petit detall i el moment significatiu per sobre del gran arc i la mirada de conjunt (per això, el clímax no va tenir prou tensió acumulada), però la lectura impactant de Järvi no va estar mancada ni de la ferocitat ni de la desolada melangia pròpies de Xostakóvitx. L'orquestra, a més d'una disciplina indiscutible, disposa també de solistes de primer ordre, com un esplèndid fagot i una segura primera trompa.

De solista estrella vam tenir Janine Jansen. Tot i que la seva discogràfica insisteix a vendre una imatge cursi de la jove violinista holandesa, envoltada de flors i violes, Jansen és una artista seriosa capaç de superar els esculls del Concert de Txaikovski amb una tècnica abracadabrant i un so preciós, tant en els moments d'abrandament virtuosístic com en els passatges elegíacs. Per sort, no vam assistir a la típica exhibició de solista estrella amb orquestra relegada a suport de fons, ja que l'entesa, fins al més petit rubato, entre Järvi i Jansen va ser total. També deu ser qüestió de cultura.

Xavier Cester
Avui