Cerca de crítiques

Enquesta

Denominació d'origen

12/4/2008 |

 

Programa: Madama Butterfly de Puccini

Lloc i dia:Palau de les Arts (València)

Hi ha obres que s'han de fer molt malament perquè no causin efecte en l'espectador. Madama Butterfly n'és una. Sense ser rodó, el muntatge amb què el Palau de les Arts tancava la temporada regular tenia prou elements perquè al final fos difícil contenir la llàgrima, el més rellevant dels quals va ser Liping Zhang. La correcció política que ens domina afavoreix que cada cop més cantants amb denominació d'origen oriental es prodiguin en el paper de Cio-cio-san. Arribada a penúltima hora, com ja és habitual en aquest teatre, la soprano xinesa va desplegar una veu eminentment lírica a la qual li falta una mica de gruix en els passatges més dramàtics. Per sort, Zhang no força l'instrument i opta per convèncer per la dolçor del seu cant. Massimiliano Pisapia (Pinkerton) ho fa només per un registre superior explosiu, mentre la ferma Suzuki de Marina Rodríguez-Cusí va ser preferible a la irrellevant Sharpless de Vasili Gerello.

La producció tenia denominació d'origen del Japó, amb un equip creatiu encapçalat per Keita Asari (la reposició la signaven Michiko Taguchi i Allex Aguilera), un detall que no hauria d'importar gens: Butterfly no és una òpera japonesa, sinó un melodrama italià d'ambientació nipona. Sigui com sigui, la sòbria bellesa de la proposta va culminar amb la plasticitat de la mort de Butterfly, estenent el seu ventall roig. En la tria d'aquest muntatge originat fa més de 20 anys a la Scala deu haver influït que Lorin Maazel el coneix bé (el té editat en DVD). Puccini dóna àmplies oportunitats de lluïment a l'orquestra, i el conjunt valencià les va aprofitar gairebé totes gràcies a la batuta hedonista del seu titular. El preciosisme no sempre va estar deslligat del pols dramàtic, tot i que no van faltar massives retencions del temps. D.O. Maazel.

Xavier Cester
Avui