Cerca de crítiques

Enquesta

Les muses del pintor

23/3/2008 |

 

Programa: Tannhäuser

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Tannhäuser

Dir. musical: Sebastian Weigle. Dir. escènic: Robert Carsen.

Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 19 de març.

Els fidels de la literalitat més castradora en la interpretació operística van caure en xoc anafilàctic amb la producció de Tannhäuser und der Sängerkrieg auf Wartburg, que arribava al Liceu després de Tòquio i París: fora Edat Mitjana, fora oposició entre cristianisme i paganisme, fora trobadors. Com el protagonista, deurien pensar: "Zu viel, zu viel".

Per als amants de les propostes lúcides i intel·ligents, el muntatge de Robert Carsen és ric en estímuls a partir d'una idea potent que, és cert, violenta el text (el sobretitolat va eludir tota referència a cant o cantaires), però que està en perfecta sintonia amb el sentit profund de l'òpera de Wagner: la dialèctica entre l'artista genial, excessiu i onanista, i la societat convencional que l'envolta. Poc importa que els poetes canviïn la lira pel pinzell de pintor, la reflexió de Carsen és tan estimulant com coherent.

Uns i altres van poder gaudir d'una versió musical de bon nivell, tot i que, en conjunt, aquesta no va ser la millor nit de Sebastian Weigle. Va costar que la funció s'enlairés després d'una obertura flàccida i una bacanal de trempera limitada, i ni cor ni orquestra van evitar gaires desajustos, però quan ho va fer, va volar ben alt, sobretot en el tercer acte.

Algun petit titubeig podia fer pensar que Peter Seiffert no estava en plenitud de forces. Encara que fos així, el tenor no es va reservar gens ni mica en una actuació impressionant i va aconseguir una intensitat esfereïdora en la narració de Roma. Hauríem apreciat més el Wolfram de Bo Skovhus si no fos per la dèria d'atacar les notes de forma plana per inflar després el so, cosa que compromet l'afinació. Günther Groissböck (Landgravi) és un dels baixos en progressió més estimulant del moment, mentre que Lauri Vasar (Biterolf) va descollar entre els Minnesänger.

Un dels encerts del muntatge és mostrar Elisabeth -Petra Maria Schnitzer, commovedora en la pregària- i Venus -una sensual Béatrice Uria-Monzon, millor que a la Bastilla- com les dues cares del mateix etern femení exaltat en l'apoteosi del nu pictòric. Quan les dues muses van posar per fi juntes, vam assistir a un dels moments més intrínsecament bells de la temporada.

Xavier Cester
Avui