Cerca de crítiques

Enquesta

Heinrich

22/3/2008 |

 

Programa: Tannhäuser

Lloc i dia:Gran Teatre del Liceu

Sorprèn que en una obra coneguda com a Tannhäuser, el nom d'un cavaller trobador, el protagonista no sigui anomenat mai en escena per aquest nom. El seu amic Wolfram i la seva enamorada Elisabeth li diuen sempre Heinrich. I tal com veurem, el director d'escena Robert Carsen ha intentat retratar més la vida de Heinrich, que de trobador passa a pintor, que no pas la del cavaller Tannhäuser, que participa, al segle XIII, en una tençó a Wartburg.

Cal dir que l'espectacle funciona. L'exquisida batuta de Sebastian Weigle, que ens havia admirat fa un mes amb una abassegadora Elektra, recorre aquí els camins de la sublimitat d'una de les primeres òperes de Wagner entre El vaixell fantasma i Lohengrin. L'obertura, el final del segon acte i la gradació subtilíssima del cant dels pelegrins del tercer, van ser els grans moments que culminaven un amatent subratllat continu de tota l'acció.

La història que Carsen inventa per atreure l'atenció d'un suposat públic d'avui té interès. Canvia el planteig de Wagner d'una dualitat entre vici i virtut per un altre com és la tirania de la creativitat i la possibilitat d'una vida homologada. Captiva amb la Venus muda, encarnada per una figurant, i el pintor sempre a mig camí de pintar-la o abraçar-la en un estudi que, poblat d'alumnes, es converteix en taller de pintura amb model. Justifica el canvi de trobador a pintor en els dubtes del mateix Wagner quan s'interroga sobre l'artista del futur. Té l'encert de fer compartir a Elisabeth l'amagat desig venusià que és el que la fa comprendre i perdonar Heinrich. Sap afalagar el Liceu quan fa cantar a Elisabeth enmig del pati de butaques: «Sala estimada, et saludo de nou. Alegrement et saludo, espai que tant estimo.» Excel·lent director, només cal recordar el seu magnífic Somni d'una nit d'estiu de Britten.

Malgrat aquests dos atots positius, música i escena, la versió no resisteix una anàlisi coherent. Canviar la tençó, controvèrsia medieval entre poetes, per una exposició de pintures, no acaba de funcionar. Com tampoc l'escamoteig de l'escena del Venusberg, minuciosament descrita per Wagner, prop del mar on canten les sirenes; ni la reducció de la trobada de Tannhäuser, perdut al bosc quan s'allibera de Venus, amb els seu antics companys en una escena de cacera a què la música al·ludeix expressament, a un estudi buit de pintor amb una escletxa de llum; ni la transformació de la pregària d'Elisabeth a la marededéu d'una capelleta del bosc en un clam misticoeròtic des del matalàs de Venus; ni l'absurd que els pelegrins tornin de Roma havent obtingut el perdó papal carregats amb bastidors de quadres. Penso que per la problemàtica plantejada per Wagner no hi ha manera d'adaptar el pecat i el perdó a la societat d'avui, si no és que es parla d'una petita ciutat o d'una secta religiosa, la qual cosa seria acotar en excés uns valors que l'autor pretén generalitzar.

Carsen no creu gaire en la música. O bé li sembla que els espectadors no podran resistir els deu minuts que dura l'obertura de l'òpera sense un farciment escènic, o bé lluita per acaparar-ne el protagonisme, ja que l'escena inicial potent, ja esmentada, s'apodera de bona part de l'atenció del públic. Carsen va rebre estentòries esbroncades d'un sector del públic. Des d'on érem no vam poder precisar si era una protesta nodrida o era d'un grup selecte de puristes que ja hi venien decidits.

Un altre capítol serien els cantants. Dóna una certa dimensió veure el camí recorregut per Peter Seiffert: d'una veu petita que vam sentir el 1989 amb Lucia Popp en una exquisida Arabella, al potent tenor que en la seva millor escena, la narració a Wolfram del seu viatge a Roma, va estar sublim. O veure l'exquisida Petra Maria Schnitzer, que ens va robar el cor en el Viñas de 1993, en què va obtenir el segon premi, no el primer com diu el programa, cantant l'ària de les joies de Faust, com amb el temps ha endurit la veu i no va acabar d'arrodonir el seu cant a Dich. teure Halle... i va estar millor en el seu Allmächt'ge Jungfrau final. Bé Uria-Monzon en el paper de Venus, en especial en els fragments més ariosos. I destacaríem el Cant de l'estel per Bo Skovhus i les intervencions de Vicente Ombuena com a Walther von der Vogelweide i de Lauri Vasar com a Biterolf.

JORDI MALUQUER
El Punt