12/3/2008 |
Programa: JOSÉ MENOR I L'OCGR. Obres de Mozart i d'Arthur Honegger amb José Menor, piano, i l'Orquestra de Cambra de Granollers dirigits per Francesc Guillén.
Lloc i dia:Temporada 2008. Teatre Auditori de Granollers, 9 de març.
Fa bastants anys el compositor francès Arthur Honegger es va posar, relativament, de moda. El seu moviment simfònic Pacífic 231, el tocaven les orquestres simfòniques i el seu oratori Jeanne d'Arc au bûcher el va donar per primera vegada a Catalunya el mestre César Mendoza Lasalle en un concert al Coliseum amb una esplèndida actriu belga, Marthe Duggard, en el paper de Joana d'Arc. Anys després es va donar escenificada al Liceu per Roberto Rossellini amb Ingrid Bergman. També vam sentir el salm dramàtic El rei David. I un compositor excel·lent amb gran habilitat per orquestrar i per incorporar subjectes del nostre temps a la música (altres obres són Rugby, Nigamon, Nicolas de Flue, Les mil i una nits, Le Grand Barrage) i també per haver compost molta música per a ballet i pel·lícules com ara Napoleó (1927), Els miserables (1934), Mayerling (1936), Pygmalion (1937). Doncs bé, a partir d'un cert moment, sembla que se l'hagi obviat de les nostres programacions. Per això tenia molt d'interès el concert de l'Orquestra de Cambra de Granollers que ens oferia la seva Simfonia per a cordes núm. 2. Encarregada pel gran protector de músics Paul Sacher el 1936, la va compondre en circumstàncies molt difícils a París sota l'ocupació alemanya i es va estrenar a Zuric el 1942. És una obra profunda, pessimista, que enlaira el vol al final del tercer temps, quan introdueix una trompeta que, en paraules del compositor, «anuncia el temps en què la llum triomfarà de les tenebres» i tanca l'obra amb un acord bellíssim, impressionant. Cal suposar que el solista de trompeta era el de l'orquestra, Francesc Colomina, ja que en el programa no ho van anunciar malgrat que l'obra estava anunciada com a simfonia per a cordes i trompeta.
El concert va començar amb l'obra que sembla que va arrossegar molts mutualistes segons va comentar el representant de La Mútua, que patrocinava la sessió, el Concert per a piano i orquestra KV 537 en re major «de la Coronació» de W.A. Mozart. El van presentar reivindicant la forma creativa primigènia en què el compositor presentava els concerts fent la part solista i dirigint des del clavicèmbal o el pianoforte. La iniciativa tenia els seus pros i contres: si bé tenia aquesta pàtina agradable de dessacralitzar la figura a vegades sobrera del director, per altra banda era evident que José Menor no n'era el compositor i no dominava prou el conjunt. Amb els llençols de la partitura sobre el piano s'esmerçava a dirigir, però en fer veure que dirigia i en tocar d'esquena al públic, visualment no resultava gaire. Auditivament alguna vacil·lació al final del primer temps i algun estrany contrast harmònic entre piano i orquestra van projectar una lleugera ombra al conjunt. Ens hauria agradat més sentir José Menor alliberat de la responsabilitat global, ja que és prou bon músic per excel·lir en la seva part instrumental i potser la solució seria la de conferir la responsabilitat de l'orquestra al concertino que sempre sap com dialogar amb el piano. Amb tot, la màgia de Mozart es va saber transmetre i va ser molt ben rebuda pel nodrit públic de l'Auditori.