Cerca de crítiques

Enquesta

Orlando de Händel al Palau de les Arts de València

El cavaller foll

20/2/2008 |

 

Orlando, DE HÄNDEL. PALAU DE LES ARTS, VALÈNCIA, 16/2

Ja ho diu la pastora Dorinda: "Amare è un grand'imbroglio". Raó i passió troben en Orlando un camp de batalla ideal. Primera de les tres òperes de Händel basades en Ariosto, Orlando és un dels títols més singulars del compositor, sobretot per la incomparable escena de la bogeria del protagonista, incapaç d'acceptar que l'objecte del seu afecte estimi un altre.

Aquest va ser un dels punts àlgids de la interpretació de Bejun Mehta, contratenor situat ja en l'elit de la seva corda gràcies a una veu homogènia i flexible i un cant amb varietat de matisos, bàsics per donar vida a la psicologia trastornada d'Orlando. Cal subratllar la fresca lluminositat de la Dorinda de Camilla Tilling i la noblesa del Zoroastre de Christian Senn. Medoro no dóna gaires oportunitats de lluïment a Sílvia Tro -tot i això, l'afinació era perfectible-, mentre que el problema de l'Angelica de Liubov Petrova era d'escassa correspondència entre un timbre lleuger i un punt àcid amb la vocalitat händeliana.

L'Orquestra de la Comunitat Valenciana va sorprendre per la seva versatilitat, però l'aposta per Eduardo López Banzo no va ser del tot encertada. El fundador d'Al Ayre Español va signar una lectura unívoca i sense relleu, monòtonament grisa i amb algun tempo opinable (tot i que Mehta no va tenir problema a capejar un vertiginós Fammi combattere). Procedent del Covent Garden, el muntatge de Francisco Negrín plantejava bé d'entrada el conflicte entre les forces que esquincen l'ànima d'Orlando amb un segle XVIII tendent a l'abstracció, que, tanmateix, es va anar desinflant a mesura que avançava la funció. Sense que sigui una paradoxa, va faltar més follia.

X.C.
Avui