Cerca de crítiques

Enquesta

L'OBC torna al Palau amb Brotons, Montsalvatge i Fauré

Mirant enrere

18/2/2008 |

 

OBC I PALAU
Programa: Obres de Brotons, Montsalvatge i Fauré, per l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, el Cor de Cambra del Palau de la Música i solistes amb la direcció de Jesús López Cobos.
Lloc i dia: Palau de la Música, 15 de febrer.

El retorn de l'OBC al marc del Palau de la Música, la seva seu durant cinquanta-cinc anys, ens feia retrocedir en el temps com també ho feia el programa de mà, que reproduïa el repertori del concert de presentació de l'any 1944 de l'aleshores denominada Orquestra Municipal de Barcelona amb l'afegitó de «Mtro. Director Eduardo Toldrá. Palacio de la Música». Eren temps del franquisme dur, que s'imposava especialment sobre la vida cultural, ja que es van interpretar Wagner, Haendel, Beethoven, Debussy, Falla i Richard Strauss, sense cap referència, però, ni a compositors catalans ni a la nostra llengua. Aquest sotmetiment inicial desgraciadament es va convertir en tendència, afavorida pel nostre provincianisme que creu que tot allò de fora és millor i s'ha trigat molts anys, i encara no és suficient, que la presència de la nostra música en les temporades de concert de la formació sigui habitual. El dia exacte de l'acompliment dels 100 anys del Palau, en una sessió semiprivada on s'accedia per invitació, es va festejar amb una indiscutible formació, la Haydn Philarmonie, en col·laboració amb l'Orfeó Català, una obra adient, La creació, i la interpretació del Cant de la senyera, que en va presidir la inauguració el 1908. Ara, en el primer dels concerts del centenari oberts al públic i també inclòs en la sèrie Palau 100, s'ha confiat a dues formacions ben catalanes: l'OBC esmentada i el Cor de Cambra del Palau. La batuta es va oferir a l'acreditat director de Zamora Jesús López Cobos, malgrat que el programa ens deia que Toro, on havia nascut, era a Saragossa. També la programació era ben lògica, ens compensava la internacionalitat del primer dia amb una obra de compositor català actual com ara Salvador Brotons i una altra de qui la seva peripècia vital va anar prou lligada al Palau, Xavier Montsalvatge. Com a rúbrica un Réquiem exquisit a la memòria potser dels fundadors, de tots els músics que hi han passat, del públic que hi ha desfilat, ja que al Palau li calen encara molts anys de vida com per dedicar-se un funeral. El concert va començar amb l'Obertura Costa Brava (2005) de Salvador Brotons, triada per López Cobos entre molt material que se li va facilitar, i que palesa la saviesa d'un dels compositors amb més ofici del país i que ens va intrigar per la revelació subconscient que, en compondre-la, o bé el compositor pensava en una altra costa, potser en dia clar l'albirava, o bé en un dels músics fundadors de l'Orfeó, Amadeu Vives, que la va musicar, ja que hi surt clarament citada la melodia de La Balenguera, que ha esdevingut l'himne de l'Illa de Mallorca.

La primera part va continuar amb el Concerto breve (1953) per a piano i orquestra de Xavier Montsalvatge, confiat pel director a una jove pianista alemanya, Uta Weyand, que es va revelar sensible i musical però amb una pulsació tova. Revisitat aquest concert que es programa molt de tant en tant, hi vam saber apreciar tot el joc de colors, d'exotisme contingut, d'ironia mesurada i de bon gust que caracteritza Montsalvatge i que es revalora a mesura que el temps passa. Bon treball de l'orquestra.

La segona part va ser el Rèquiem Op. 40 de Gabriel Fauré, aquest occità de prop de Foix on casa seva era coneguda com a Can Fauré, tal i com està escrit i no en fonètica afrancesada. Va ser escrit per fragments i la primera versió, que és la que vam sentir, el compositor la va acabar de confegir el 1888, quan tenia quaranta-tres anys i els seus molts anys d'organista el van fer cercar una atmosfera diferent de comentar la mort. Ell mateix deia: «Entenc la mort com un deslliurament feliç, com una aspiració a la felicitat del més enllà...» Emile Vuillermoz va qualificar l'obra de «berceuse de la mort». Un, modestament, va escriure que In Paradisum era la música que confiava trobar quan es despertés a l'altra banda... Sublim el cor, molt commoguda la soprano Maria Espada quan Pie Jesu pregava pel nostre repòs etern. Va faltar refinament, especialment en la direcció de l'orquestra, i una mica d'ànima en un director que des d'un decebedor Viaggio a Reims al Liceu, passant per les seves dues últimes temporades a l'Auditori, ens ha semblat estancat tot i que s'ha parlat d'una seva i recent memorable versió del Tristany i Isolda.

JORDI MALUQUER
El Punt