Cerca de crítiques

Enquesta

Rinaldo Alessandrini a l'Auditori de Girona

Virtuosisme i amanerament

17/2/2008 |

 

RINALDO ALESSANDRINI
Intèrpret: Rinaldo Alessandrini
Lloc i dia: Sala de cambra de l'Auditori de Girona, divendres 15 de febrer

Rinaldo Alessandrini, un dels músics més importants de l'escena internacional de la música antiga, va presentar un programa eclèctic integrat per petites obres de Frescobaldi, Cabanilles, Fischer, Dangincour, Storace, Buxtehude, Couperin i Händel. Dins d'aquesta diversitat d'estils (representatius de l'Europa de l'època barroca), la unitat en el programa del recital del clavecinista, organista i director italià la mostrava el fil conductor de la Ciaccona (Chaconne o Xacona) i la Passacaille (Passacaglia o Pasacalle), o sigui, de composicions en forma de variació generalment sobre un disseny melòdic, rítmic o harmònic, que normalment està situat en el baix, que es repeteix constantment al llarg de tota la peça musical anomenat baix obstinat (o ostinato). Tot i que el mestre italià va aportar un temps àgil a les interpretacions, va mostrar una excessiva monotonia en el caràcter de les variacions i de les danses, alliberada gairebé només en la transparent Gigue de la Suite en mi menor HWV 438 de G. F. Händel que va tocar per acabar la primera part. Alessandrini va incidir de manera especial en els accents, destacant-ne les notes que comporten harmonies dissonants, però la insistència en aquest efecte va desfavorir, i fins i tot desvirtuar, el sentit de la harmonia i la direccionalitat del discurs musical. No es pot negar la gran tècnica d'Alessandrini, sobretot la que va mostrar en la interpretació de la Passacaglia del compositor alemany Johann Kaspar Ferdinand Fischer, amb un ús exquisit i precís de l'articulació. Llàstima que la seva gran capacitat tècnica no va trobar el camí per mostrar la direccionalitat d'unes peces musicals que, des del punt de vista del fraseig, són totalment diàfanes i que per tant permeten trobar-hi subtileses melòdiques que s'allunyin dels típics amaneraments interpretatius (com ara parar la pulsació interna de la música per donar entrada a cada una de les variacions), dels que Alessandrini no en va defugir.

JOSEP JOFRÉ
El Punt