Cerca de crítiques

Enquesta

Esposalles al monestir, de Prokófiev a València

Clon perfecte

31/1/2008 |

 

Esposalles al monestir, DE PROKÓFIEV. PALAU DE LES ARTS, VALÈNCIA, 26 DE GENER

Les produccions pròpies són les que donen identitat a un teatre, però davant els imprevistos de les cada cop més esteses coproduccions, el lloguer d'un muntatge pot reduir riscos, sempre que l'intendent tingui bon criteri, cosa que no s'ha de donar mai per segur. Una cosa, però, es dur les quatre parets, l'altra és importar un muntatge gairebé en bloc. Esposalles al monestir de Prokófiev va ser un dels punts àlgids del Festival de Glyndebourne del 2006, i les bones vibracions de llavors s'han clonat en aquesta reposició al Palau de les Arts del muntatge de Daniel Slater.

L'humor soviètic pot ser feixuc, però el director britànic reïx a donar color i fantasia (el malson de Don Jeroni) a una història setcentista de joves amants més espavilats que la generació precedent, que no evita hilarants pulles anticlericals (el cor de monjos embriacs). La majoria de protagonistes ja van actuar en el certamen britànic, per tant va ser grat retrobar el ridícul i entranyable Jeroni de Viatxeslav Voinarovski i la dolça Luisa de Liubov Petrova. Entre les novetats més notables hi havia el Mendoza d'hilarant petulància i fosc timbre de Vladímir Matorin i l'impacient Fernando d'Ales Jenis. El canvi més significatiu es va donar en la direcció musical. No va venir Vladímir Jurowski, una de les batutes de menys de 40 anys més enlluernadores del moment, però sí el seu germà petit Dmitri. Alguna petita indecisió no va afectar la bona prestació del cor i una orquestra que va tenir àmplia oportunitat de lluir-se en una partitura de ritme irresistible i notable efusivitat. Per cert, en la mateixa època que Prokófiev, el català Robert Gerhard també es va inspirar en Sheridan per escriure la seva òpera The Duenna. Ja comença a ser hora que algú se'n recordi.

Xavier Cester
Avui