Cerca de crítiques

Enquesta

Maazel dirigeix Beethoven amb la Toscanini a Girona

El Beethoven d'un gran mestre

20/1/2008 |

 

Direcció i intèrprets: Lorin Maazel amb la Symphonica Toscanini.
Lloc i dia: Auditori de Girona, 18 de gener.

«Si algun compositor pot dir, a la manera del Rei Sol, ‘la música sóc jo', aquest és Ludwig van Beethoven. La seva popularitat només és comparable a l'altíssima estima que suscita a l'opinió més exigent: un privilegi del que molt pocs artistes han gaudit. L'expressió ‘Abraceu-vos, milions!' de l'Oda a l'Alegria de Friedrich Schiller sembla anticipar les multituds entusiastes que han estat arrabassades per la màgia natural d'aquest gran artista que ha aconseguit ser, a la vegada, seductor de masses i conqueridor de les millors intel·ligències musicals.»

Així comença el capítol que el filòsof barceloní Eugenio Trias dedica al paradigma beethovenià en el seu llibre El canto de las sirenas, i que li va agradar destacar en la interessant i enriquidora conferència que va fer a la sala petita de l'Auditori abans del concert, amb el subtítol Argumentos musicales. Amb dues composicions tan seductores i conqueridores com són la quarta i la cinquena simfonia de Beethoven, que va interpretar de manera estel·lar Lorin Maazel, s'obria la nova temporada de l'Auditori.

Maazel, que posseeix una innata capacitat de comunicació, una oïda prodigiosa i una exquisida tècnica madurada durant els anys de treball, va demostrar un domini absolut d'aquestes dues simfonies del segon període creatiu del compositor de Bonn, així com un control absolut de l'orquestra, tant pel que fa al so (contundent, equilibrat i amb una ampla paleta de colors) com les dinàmiques i les articulacions. Tot i que en la simfonia núm. 4, en si bemoll major, op. 60, va mostrar a través del sons extrets de la Symphonica Tascanini un cert amanerament, de la concepció temàtica i polifònica de l'adagio de la simfonia núm. 5, en do menor op. 67, en va destacar el seu caràcter rotund i va semblar fer seves a través de la interpretació aquelles paraules de E.T.A. Hoffman: «Més que cap altra dels seus treballs revela l'esperit romàntic de Beethoven, en un clímax ascendent de principi a fi, i porta l'oient irresistiblement al meravellós món d'allò infinit.»

En efecte, tot aquest op. 67 es va construint de manera gradual, fins arribar a aquest instant de majestuosa serenitat que suposa el tercer moviment, i que Mazzel i «els seus músics» van expressar de manera magistral. Lorin Maazel, que no abusa aquí de la musicalitat amanerada, demostra haver reflexionat i rellegit molt aquesta conegudíssima partitura, reelaborant-la amb detall. Amb una orquestra entregada a fons, va tenir com a resultat una excel·lent vetllada musical que només pot augurar bons presagis per a l'Auditori en aquesta etapa de col·laboració amb Ibercàmera.

JOSEP JOFRÉ
El Punt