Cerca de crítiques

Enquesta

Rolando Villazón al Liceu

Un deute pendent

15/1/2008 |

 

Rolando Villazón, GRAN TEATRE DEL LICEU, 13 DE GENER.

Un mal concert pot ser molt instructiu. Fa poc més d'una setmana, Rolando Villazón tornava a actuar a Viena, després de mig any apartat dels escenaris per recuperar-se, segons les fonts més fiables, de l'esgotament causat per l'activitat frenètica i la pressió enorme que es derivava de la seva condició de megaestrella de l'òpera. "Costa reenganxar-se", va afirmar el tenor mexicà al Liceu, i el seu recital en va ser una prova fefaent. Tot i que encara és aviat perquè Villazón estigui al 100%, no és menys cert que la veu va sonar menys fresca, més esprimatxada que en la Manon liceista, lluitant a més contra flegmes contínues que van arribar al zenit en un accidentat bloc de peces d'Obradors.

Sense ganes de dur la contrària a l'opinió general, on Villazón va crear menys neguit va ser en el Dichterliebe de Schumann. D'acord, per tarannà i timbre, el tenor mexicà no és un liederista evident, però almenys la seva sensibilitat expansiva no es va parapetar rere el faristol com en la segona part. A més, seria una llàstima que la dèria que té massa gent de tancar els artistes en compartiments estancs apartés Villazón d'un repertori en què, qui sap, amb temps i preparació -i potser un pianista com Daniel Barenboim, més inspirador que la neutra eficàcia de Bryndon Hassman-, pot aportar una perspectiva més fresca. Això no vol dir que el cicle schumannià fos un devessall de poesia, però tampoc ho van ser les cançons franceses ni les de Tosti. Si la veu no arribava on el seu amo desitjava, la seva personalitat desbordant sí. Perquè és innegable que el tenor connecta com pocs amb un públic que el va agombolar sense defalliment fins a la catarsi general d'una inesperada Rosó. La generositat dels liceistes bé mereix que Villazón torni en plenitud de forces. Els ho deu.

Xavier Cester
Avui