Cerca de crítiques

Enquesta

La Cenerentola al Liceu

Maleïts rosegadors

25/12/2007 |

 

La Cenerentola, DE ROSSINI. GRAN TEATRE DEL LICEU, 23 DE DESEMBRE

Joan Font va voler tornar la màgia que, conscientment, Rossini va eliminar de la seva versió de la Ventafocs. A l'hora de la veritat, La Cenerentola del Liceu només va tenir de màgics els dos protagonistes. Joyce DiDonato (Angelina) va desplegar una veu vellutada i homogènia i un estil que ens recordava que els EUA són pàtria de grans cantants rossinians. El triomf de DiDonato va ser el de la bondat d'un cant amatent a totes les facetes del personatge, de la tendresa més càlida a la pirotècnia més espectacular del rondó final. L'entusiasta ovació que va rebre la confirmava no com la criada en què la reconverteix, de forma confusa, el muntatge, sinó com una autèntica princesa. Al seu costat, Juan Diego Flórez va ser el príncep blau desitjat per tots els amants del bel canto. Timbre seductor, fraseig exquisit, agilitats impecables, aguts demostratius, no va faltar res al seu Don Ramiro, i si el tenor peruà donava la sensació que la producció no feia per ell, tampoc li ho sabríem retreure.

David Menéndez va ser un Dandini d'agilitats feixugues i expressivitat exagerada, Bruno de Simone un pàl·lid Don Magnifico, Cristina Obregón i Itxaro Mentxaka unes germanastres prou antipàtiques, i Simón Orfila un Alidoro vençut per la seva ària. La màgia va estar del tot absent de la batuta de Patrick Summers, amb temps que anaven de la letargia més exasperant a l'acceleració més exagerada i decalatges tan nombrosos que era lícit preguntar-se com havien anat els assajos. El muntatge diluïa els vectors clau de l'obra -melangia, crueltat, humor- sense que el retorn a les arrels fantàstiques del conte materialitzat en sis rates omnipresents servís de gaire. La profusió de cosins de Pixie i Dixie ens va refrescar en la memòria la gran frase del gat Jincks.

Xavier Cester
Avui