Cerca de crítiques

Enquesta

Don Carlo, de Verdi al Palau de les Arts de València

Molta por

18/12/2007 |

 

Don Carlo, DE VERDI. PALAU DE LES ARTS, VALÈNCIA, 15 DE DESEMBRE

La normalitat és impossible al Palau de les Arts. Una torrentada de canvis van afectar fins a última hora el repartiment de Don Carlo amb efectes que haurien pogut ser pitjors, la qual cosa no vol dir que la cosa anés bé. Lorin Maazel va haver d'arromangar-se per quadrar l'heterogeni cast, sense deixar d'extreure un so rutilant de l'orquestra i una prestació pletòrica del cor. Però la tendència a pitjar el fre va conduir a un oasis d'àton preciosisme on la música va estar al límit de la immobilitat, cosa ben greu en Verdi. El muntatge de Graham Vick, amb decorat semiabstracte i vestuari d'època il·luminats de forma tenebrosa, tampoc ajudava a apujar la temperatura, si bé és probable que en la seva encarnació original, el 1998 a París, l'acció fos menys desinflada.

La cantant més destacada va ser Ángela Marambio, Elisabetta amb totes les notes i fraseig de gran volada a Tu che le vanità. Explosiva i amb rampells de vulgaritat, Anna Smirnova era l'Eboli que sembla que volia Maazel i no la que va fer tots els assajos i de qui no es va anunciar cap indisposició. Carlos Álvarez sí que estava malalt, i va ser reemplaçat com a Posa per Ventseslav Anastassov. Almenys va assegurar la funció amb una veu no gaire grata, mentre el seu germà Orlin era un Felip II que no podia amagar la joventut rere un bastó, com tampoc va amagar cert engolament eslau i una clara manca d'autoritat. Gràcies a la direcció del teatre, no podem valorar el seu Ella giammai m'amò. Yonghoon Lee va ser un Carlo voluntariós que es va refiar d'un segur registre agut alhora que feia patir pel cant forçat. Eric Halfvarson encara fa molta por, en el bon sentit del terme, com a Gran Inquisidor. Les incidències d'aquest Don Carlo també en van fer, però en el mal sentit.

Xavier Cester
Avui