Cerca de crítiques

Enquesta

'Così fan Tutte' al Liceu

'COSÌ FAN TUTTE', una producció sense brillantor, apagada

11/12/2003 |

 

SOLISTES VOCALS: Heidi Brunner, Carlos Chausson, Jeffrey Francis, Manuel Lanza, Ángela Marambio i Ofelia Sala
DIRECCIÓ D'ESCENA: Josep Maria Flotats
DIRECCIÓ MUSICAL: Bertrand de Billy
LOCAL: Gran Teatre del Liceu
ESTRENA: 10 de desembre del 2003

Flotats debuta en l'òpera amb un Così fan tutte sense ànima, massa somort.

Così fan tutte és una òpera de delicadíssims equilibris, de complexos matisos, de contrastos entre el que diu el llibret i la música que suposadament li dóna sentit: d'ironia socràtica (el llibret diu una cosa que la música desmenteix) transportada al segle de la Il.lustració en mans d'un equip teatral, Lorenzo da Ponte i Wolfgang Amadeus Mozart, dels més eficaços que hi ha hagut mai en tota la història de l'òpera. No és aquest el Così que serveix el Liceu.
El debut barceloní de Josep Maria Flotats en la direcció escènica lírica --després de la seva estrena fa dos anys al Teatro Real de Madrid-- es va saldar amb una bona dosi d'esbroncades, però, sobretot, que encara és pitjor, entre la indiferència i l'avorriment generals. La idea del somni de Despina com a coartada per a un llibret suposadament inversemblant --¿i Calderón, Rostand, Shakespeare...?-- no té una realització gaire feliç i la transposició temporal a una suposada Catalunya fabril (cosa que permet unes quantes metàfores tèxtils) no aporta res a l'òpera.
Això sí: Flotats respecta els cantants, els mou amb propietat, porta a terme un bon treball d'actors i resol amb classe més d'una escena. I res més. Treure unes quantes dones a cantar breument La Internacional portant una pancarta que diu Così fan tutti (així fan tots) és només una anècdota en la llarga història de malentesos que arrossega aquesta òpera de Mozart: també a Beethoven el llibret de Da Ponte li semblava indigne de la música del geni.
Tornada a convertir així Così en una espècie d'òpera només buffa, en un Rossini menor --l'anacronisme és feridor--, el pes de la funció recau llavors en la música. Els resultats, sense ser dolents, són, això sí, discrets: tot i que Bertrand de Billy confirma la seva fama de mozartià, de saber quin tipus de partitura té entre mans, també és veritat que a la seva direcció musical li falta alguna cosa tan difícil de raonar per escrit com vol, impuls: sí, és un bon concertador, una batuta molt atenta al que passa en escena, però a les seves mans la funció no acaba mai d'arrencar.
Gairebé les mateixes paraules servirien per als cantants: només la soprano Ofelia Sala i, tot i que menys, el baix Carlos Chausson --que un diria que va una mica a pinyó fix-- van intentar insuflar certa vida a un repartiment correcte però no gaire inspirat. En efecte, entre les dobles parelles d'amants --Heidi Brunner, Ángela Marambio, Jeffrey Francis i Manuel Lanza-- no sembla que passi res: els dubtes, misteris i tribulacions emocionals dels personatges passen com de puntetes, i les caracteritzacions vocals de cada parella (la real i la somiada), subtils en les seves diferències i semblances, a penes són perceptibles. Ningú va cantar malament, però tots amb molt poca brillantor. I res més. Novament.
Massa poc per a una òpera que posa en escena, sense embuts, la fragilitat de la condició humana. La de totes i la de tots.
Joan Anton Cararach
El Periódico