Cerca de crítiques

Enquesta

El Trio Beaux Arts al Petit Palau

L'últim aplaudiment

18/11/2007 |

 

Un gran trio s'acomiada: els Beaux Arts al Petit Palau

El Petit Palau va ser l'escenari d'un concert especial, un dels punts d'aturada de la gira de comiat del Trio Beaux Arts, una formació que ha acompanyat diverses generacions de melòmans gràcies a una ingent activitat concertística i discogràfica, i que, al llarg de la seva trajectòria, ha anat variant la seva composició amb una excepció fonamental: el pianista Menahem Pressler ha estat al peu del canó durant aquests 52 anys de trajectòria gloriosa. Una cita així no es mereixia una sala mig buida i que sembla que ni amb el paraigua de Palau 100 acaba d'arrencar.

Seria absurd pretendre que els recursos de Pressler es mantenen incòlumes (hi va haver més d'una inestabilitat rítmica i el moviment lent del Geister-Trio de Beethoven es va convertir en un halo de pedal on costava distingir els detalls), però la música encara brolla generosa dels seus dits. A més, els últims companys de trio són de gran nivell, el cellista Antonio Meneses i, sobretot, el violinista Daniel Hope. Gràcies a ells vam poder gaudir de l'exacerbació de la dialèctica tensió-distensió en l'obra de Beethoven i d'un Trio en la menor de Ravel d'una subtilesa extrema (descomptant l'afinació problemàtica de l'acord final del primer temps). Petits enrogallaments a part, Joan Rodgers va ser una fidel traductora de la desolació que respiren les Set romances sobre poemes de Blok de Xostakóvitx, certificant la seva sintonia amb el repertori eslau amb la propina Només aquell qui coneix, de Txaikovski.

La tria de les últimes peces que vam escoltar i aplaudir en viu al Trio Beaux Arts va ser especialment encertada: si la primera propina, l'Scherzo del Trio núm. 1 de Mendelssohn va ser alada i somrient, la segona, el quart temps del Trio Dumky de Dvorák, ens va sumir en una dolça melangia. Adéu i moltes gràcies, Menahem Pressler.


Avui