Cerca de crítiques

Enquesta

L'Orquestra Filharmònica de Los Angeles interpreta Sibelius

Sí a Sibelius

15/11/2007 |

 

Palau 100, ORQUESTRA FILHARMÒNICA DE LOS ANGELES. DIR.: ESSA-PEKKA SALONEN. PALAU DE LA MÚSICA, 12 DE NOVEMBRE

La Filharmònica de Los Angeles -en gira dedicada a Sibelius- ha vingut amb el titular Essa-Pekka Salonen, que l'abandona al cap de quinze anys per centrar-se a compondre i dirigir la Philharmonia londinenca. Creada fa vuitanta anys, va mostrar la untuosa precisió que la manté en l'òrbita de les Big Five amb una admirable capacitat per resultar potent sense prepotència, però mancada del plus d'agilitat que aquí s'associa a les grans centúries transatlàntiques. La concertació de Salonen (1958) va ser adient a cada obra: estàtica i concentrada a la Quarta, elàstica a la Setena, espectacular a Finlàndia i desfermadament arravatada al Vals trist. En aquestes propines va abandonar la batuta i, amb ella, tot el hieratisme. Un detall: les mans van cobrar una mobilitat semblant a la de Guerguiev.

L'aforística Quarta (1911), introspectiva i abstracta, menysprea la discursivitat melòdica per centrar-se en la construcció de la forma. En això és més radical que el moviment únic de la Setena (1924), que resumeix la producció simfònica de Sibelius com si anunciés el seu futur silenci. Un moment per al record va ser el de la insinuació del Vals trist al final de la Setena com a mostra de la fabulosa organicitat de l'obra.

Enmig van sonar els vint minuts de Radical ligth, de Steven Stucky (1949), un col·laborador de Salonen, una obra lluïda i polida que s'escolta com qui mira un llibre d'imatges: Petruixka, Ives, onades impressionistes, grans desbordaments èpics,... Un defecte evident: quan arriben uns compassos dissonants, la sensació és que els músics de cop desafinen.

Xavier Casanoves Danés
Avui