Cerca de crítiques

Enquesta

Assumpta Mateu a l'Auditori Pau Casals

Les cançons mai editades de Pau Casals

13/11/2007 |

 

Lloc i dia: Auditori Pau Casals de Sant Salvador (El Vendrell) 11 de novembre.

Les moltes cançons que Pau Casals va escriure per il·lustrar les vetllades musicals que organitzava i per complaure alguns amics poetes, no han estat mai editades. Sí, però, interpretades. Per primer cop, l'any 1934 per Conxita Badia al casal Garbí de Sant Salvador, poc després de conèixer-les. Més tard, i acompanyades al piano pel seu autor, també es van incloure en els cicles que es feien al voltant de l'Orquestra Pau Casals. Assumpta Mateu en va rescatar dotze l'any 2003 i les va cantar al Vendrell, en un cicle que recordava els 30 anys de la mort del mestre. Ara, amb motiu dels concerts de diumenge al matí que organitza l'Auditori Pau Casals de Sant Salvador, les ha tornat a interpretar, i en un recital que la soprano havia de fer el mateix dia a la tarda al CCCB en va incloure dues més, Son Image sobre un poema de Téophile Gautier i la Cançó dels elefants amb text de Palmira Jaquetti. La primera, juntament amb En sourdine, un text de Verlaine, són dues cançons molt especials amb una atmosfera impressionista, tot i que a Casals no li agradava Debussy, com si l'idioma condicionés la música. La segona és una cançó ritmada i divertida, ideal, com va passar al Vendrell, per cloure un concert i per fer-ne un bis. Cal remarcar que la Jaquetti va rimar «classe» amb «estrassa», però no es pot fer si pronunciem la primera amb «e» tancada final i la segona amb «a»final, sinó que s'han de pronunciar totes dues amb la vocal neutra per fer-les rimar. De la resta de cançons ens va captivar De cara al mar sobre un poema molt bell de Joan Llongueres, i les dues llargues balades de Ventura Gassol, Dos estels i Nova Solveig, eren més aviat poemes musicats tot i l'encert musical que tenien algunes estrofes, com la que comença «Si la mitjana hissa veles...» de la segona. També cal destacar les quatre cançons sobre textos d'Apel·les Mestres i, sobretot, En l'enterrament d'un nin, poema de Verdaguer. Per sort es va facilitar al públic el text de les cançons, ja que la tessitura de molts moments de música i la peculiar dicció de la cantant feien difícil d'entendre tot el text. El nivell general, però, va ser dolç, poètic i amb grans moments expressius. Resta esbrinar el contingut de les altres cançons, que sembla que també s'editaran, perquè pot molt ben ser que alguna d'elles entri, naturalment, en el repertori dels nostres cantants.

JORDI MALUQUER
El Punt