Cerca de crítiques

Enquesta

La Cuzzoni al Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions

La diva 'camp'

11/11/2007 |

 

La Cuzzoni, D'AGUSTÍ CHARLES. L'AUDITORI, 9 DE NOVEMBRE

En paral·lel a la presència catalana a Frankfurt, epítom en massa aspectes de la cultura entesa com a simple aparador, el coratjós equip del Festival d'Òpera de Butxaca i Noves Creacions maldava per demostrar, amb els Dies d'Òpera Catalana a Darmstadt, que la feina constant i regular de la formiga pot ser més profitosa a llarg termini que el cant vistós de la cigala. Per descomptat, com sempre passa en aquests casos, l'eco mediàtic va ser ben limitat, tot i la proesa que, objectivament, suposa que la companyia d'un teatre alemany estreni una òpera en català.

Després del seu bateig en un dels bressols de l'avantguarda musical de postguerra, La Cuzzoni es presentava en el marc del certamen en un muntatge impecable tant en l'àmbit escènic (Alfonso Romero) com musical (Tobias Engeli). El problema rau, tanmateix, en la mateixa peça. Si fa pocs dies era María Malibran la llegenda del cant invocada, aquí va ser el torn de Francesca Cuzzoni, soprano temperamental per sempre associada a algunes de les creacions més sublims de Händel, però de final misèrrim. La música pleonàstica d'Agustí Charles no va evitar caure en la monotonia, amb línies vocals de vol ras i massa temps morts farcits per interludis a càrrec del quartet de corda titular, puntejats per ben emmascarades cites händelianes. El llibret de Marc Rosich (la treballada dicció de dos dels tres protagonistes el va fer força comprensible) tampoc oferia, entre vacuïtats i obvietats, una visió gaire arrodonida d'una figura que dóna més joc. En tot cas, el subtítol Esperpent d'una veu i l'assignació del rol de la soprano decrèpita a un contratenor ja donava pistes de les intencions últimes dels creadors. L'energia desplegada per Gerson Luiz Sales evidenciava que, en definitiva, la Cuzzoni va ser la primera diva camp.

Xavier Cester
Avui