Cerca de crítiques

Enquesta

Cecilia Bartoli al Palau

El camió de Cecilia

6/11/2007 |

 

Cecilia Bartoli, PALAU 100, 4 DE NOVEMBRE

La principal virtut d'un cantant és la intel·ligència. Cecilia Bartoli en té a cabassos, tants que no cabrien al camió amb l'exposició sobre María Malibran que acompanya la seva gira actual. Intel·ligència per menar una carrera on l'èxit ha vingut de la mà del rigor, d'un repertori atípic per a una estrella mediàtica i d'una extrema dosificació de les seves aparicions. Aquesta és la millor manera de convertir cada concert -per comptar les produccions d'òpera que fa a l'any sobrarien els dits d'una mà- i cada disc en un esdeveniment. Intel·ligència també per explotar al màxim el seu potencial minimitzant les limitacions. A aquestes altures és una obvietat recordar que la seva veu no és precisament potent, per això és més profitós subratllar el control minuciós, la flexibilitat, les innombrables gradacions i aquest factor indefinible anomenat màgia que li permet comunicar-se sense traves amb el públic. Si l'ovació amb què va ser rebuda va ser monumental, l'apoteosi final va ser espectacular.

És d'agrair que Bartoli no hagi dut una simple mimesi del programa del seu últim disc, María, homenatge a un dels grans mites del segle XIX, la Malibran, tot i que amb més desnivells d'interès respecte a l'anterior Opera proibita. Amb l'excel·lent acompanyament de La Scintilla, les demostracions de pirotècnia van ser impactants, mentre que el tablao flamenc de Yo que soy contrabandista va escalfar el final de festa. Però posats a carregar el camió de la memòria, optarem per les àries on el legato més acurat i l'emoció més delicada van causar estralls, com Inès de Castro de Persiani (rebuda amb uns segons de silenci reverent), Otello de Rossini i La sonnambula de Bellini. És en moments així on es comprova que Cecilia Bartoli és molt, molt intel·ligent, ergo, una grandíssima cantant.

Xavier Cester
Avui