La Wiener Kammerorchester amb Ingrid Fliter a Ibercàmera
Piano argentí
5/11/2007 |
Programa: Obres de Barber, Chopin, Wagner i Schubert per l'Orquestra de Cambra de Viena amb Ingrid Fliter, piano, i la direcció de Virgínia Martínez.
Lloc i dia: XXIV temporada d'Ibercàmera. Palau de la Música, 29 d'octubre.
L'escola argentina de piano mereix molt respecte. Daniel Barenboim i Martha Argerich en són els precedents immediats i per això hi havia un cert interès en sentir Ingrid Fliter, que venia ja amb bona fama. Com que va debutar als setze anys en un concert amb orquestra al Teatro Colón de Buenos Aires i que ara ja en té trenta quatre, no es pot parlar d'ella com una debutant però sembla que, al costat d'una gran seguretat tècnica, en manté alguna de les característiques com és la d'enfrontar-se a les obres sense cap mena de prejudicis i sense haver pouat gaire en la tradició interpretativa, almenys en el concert de Chopin que nodria la part central de la sessió del Palau. El seu so és personal i càlid, rodó, a les antípodes, per exemple, de la perfecció freda, però poètica i cristal·lina, d'un pianista que ha trepitjat aquests dies Barcelona, Denys Proshayev, i que va interpretar l'altre concert de piano de Chopin n.1. Fliter havia anunciat aquest darrer concert i, a última hora, potser per no coincidir, el va canviar pel n.2, la qual cosa parla a favor de la seva capacitat professional.
L'altre al·licient era veure una orquestra vienesa dirigida per la directora Virgínia Martínez, que tan bona feina havia fet com a directora assistent de l'OBC el 2005/2006. Fent una gira vam veure com Virgínia projectava una mirada nova a algunes obres. Així a l'Adagio per a cordes de Samuel Barber, que totes les orquestres americanes interpreten amb unció religiosa, Virgínia en va ressaltar fraseigs amagats i en va fer lluir colors que obrien horitzons a la quasi funerària habitual interpretació. Un Idil·li de Siegfried, de Richard Wagner, el regal d'aniversari sorpresa quan la seva esposa Còsima feia 33 anys, no va assolir però el clima wagnerià esperat amb la contrapartida, però, de poder copsar una perspectiva diferent en el criteri interpretatiu. La magnífica Simfonia n.3, en re major, D200 de Schubert, amb la tristesa que comporta saber que el compositor no la va poder sentir interpretada en vida, és una obra que deu ser habitual per l'orquestra vienesa i sobre la qual Martínez va saber-ne destacar les inimitables melodies i la quasi amagada cita mozartiana del darrer temps.
JORDI MALUQUER
El Punt