Cerca de crítiques

Enquesta

El Duo Pérez Molina al Cicle Anna Ricci

Esplèndides quatre mans

4/11/2007 |

 

DUO PÉREZ MOLINA
Programa: Obres d'Homs, Bertran, Olaf-Sabater, Pueyo, Taverna-Bech i Casablancas pel duo Maria Lourdes i Lluís Pérez Molina, piano a quatre mans.
Lloc i dia: Cicle Anna Ricci de l'ACIMC. Sala del Conservatori del Liceu. 23 d'octubre.

N'hi ha prou d'escoltar l'inici del disc Fantasies (AH054), per a dos pianos, per adonar-se que Maria Lourdes i Lluís Pérez Molina són uns intèrprets d'excepció. Aquella vetllada van canviar Schubert, Rachmaninof, Scriabin i Gershwin per compositors catalans contemporanis i els dos pianos per un recital a quatre mans, àdhuc a dues mans successives en les obres de Salvador Pueyo. Moltes vegades en els petits concerts, en les petites sales hi ha la gran música i, així va ser, amb molt poc públic, tal vegada escaldat quan en nom de la contemporaneïtat li han donat més gat que llebre, a la Sala del Conservatori del Liceu.

Per a mi el pes de la sessió es va centrar en la segona part, que va començar amb dos nocturns molt profunds de Salvador Pueyo. El n. 2, que es va interpretar en primer lloc, defensat per Maria Lourdes, una mica més en la tradició dels nocturns pianístics i amb moments extravertits. El n.1, més extens, en un prodigi de sensibilitat i de gradacions sonores servit per Lluís, ens abocava a la indefectible reflexió que la nit provoca en els humans quan sense gaire rigor fan balanç de la seva vida, de la distància entre els somnis i la realitat i també del petit escalf que aquesta dóna quan en recull algun ni que sigui parcialment. L'esclat sonor i interpretatiu va venir amb l'obra de Taverna-Bech Constel·lacions, amb què els pianistes van arrabassar tota la nostra atenció. Ens recreàvem amb les Plèiades i s'acabaven de seguida, venia Cassiopeia, que desgranava un per un els seus components fins que es feia completa. L'assumpte no es va acabar aquí perquè seguien les cinc obres de Pentàmer, que, fent-nos travessar tota mena de mons, passant pels contrastos, l'incessant discurs interior, la ironia d'un vals campestre, un nocturn dialogat..., duien a un Impromptu final esplèndid que ens feia preguntar-nos com en una ment compositiva hi poden habitar tantes notes alhora, per a quatre mans, i sonar tan entrellaçades, netes, precises i rotundes. D'una gran obra, composta en homenatge a Bartók, en van fer un prodigi.

El nivell interpretatiu es va mantenir en els Tre divertimenti de Benet Casablancas, de pianisme espaterrant però que al mateix temps revelava una concepció ben personal d'aquest gènere. El segon dels divertiments, també un Nocturn, estava a les antípodes dels escoltats fins aleshores i evocava tal vegada una investigació sideral. Les Tres Sardanes de Joaquim Homs que encetaren el recital deixaven el dubte si la versió a quatre mans, del mateix compositor, no dóna una dimensió massa diferent a obres inicialment concebudes per a cobla. Va seguir Cançó i Dansa, dedicada a Mompou, de Moisès Bertran. I una peça titulada Cinc sorpreses, d'Antoni Olaf-Sabater, molt en el seu estil però que per aquest comentarista no van ser tantes ja que, després d'un circuit expressiu, només la primera acabava inesperadament amb una mena de nas de barraca.

Potser es referia als diferents plantejaments de cadascuna, la darrera una mica deutora del tipus de música que feia Scott Joplin.

L'esclat sonor i interpretatiu va venir amb l'obra Constel·lacions, amb què els pianistes van arrabassar tota la nostra atenció.

JORDI MALUQUER
El Punt