Cerca de crítiques

Enquesta

Mehta i l'Orquestra Filharmònica d'Israel al Palau

Més Viena

30/9/2007 |

 

Programa: Obres de Beethoven, Schönberg i Schubert per l'Orquestra Filharmònica d'Israel, dirigida per Zubin Mehta
Lloc i dia: Palau de la Música, 18 de setembre

«Més Viena», va dir Zubin Mehta en anunciar la darrera propina després del concert quan desgranava un vals, probablement de Strauss, després d'haver tocat músics que havien nascut o viscut a Viena com ara Mozart, Beethoven, Schubert i Schönberg. Una capital on dos d'ells, Mozart i Schubert, havien tingut dificultats de tot tipus i el darrer, Schönberg, ja establert a Berlín, va exiliar-se el 1933. Tot plegat ajuda a explicar la música densa, complexa, contradictòria, a vegades torturada, que a part de l'època dels epidèrmics valsos i polques, marca les composicions vieneses. El primer concert d'abonament de la sèrie Palau 100 que, dins del centenari del Palau el 2008, va començar amb una formació competent i un director de luxe, l'hiperactiu Zubin Mehta, que tant dirigeix la tetralogia wagneriana a València o a Munic, com alguna exquisidesa al Maggio Fiorentino, com part de temporada a Israel, com també òpera al Metropolitan, si és que no dirigeix el Concert de Cap d'Any amb la Filharmònica de Viena. I això després d'haver seguit els Tres Tenors arreu del món. Va començar amb l' Obertura Leonora 3 de Beethoven. En els primers compassos ens les prometíem felices perquè, plens de detalls i subtileses, semblava que aventuraven una versió molt personal. Així però que el so es va fer ple tot es va situar en les coordenades habituals i rutinàries. La segona obra, La nit transfigurada, de Schönberg, té menys atractiu en la versió orquestral que es deriva d'una per a orquestra de corda feta pel mateix compositor l'any 1943, tot i que la densitat final, molt wagneriana, la justifiqui. La Simfonia núm.9, en do major, D.944, La gran, de Schubert, il·lustrava temàticament també, en l' andante, el final de l'esmentada Nit i enllaçava amb el Beethoven inicial, i en citava el darrer temps amb l' Himne de l'alegria de la Novena Simfonia de Beethoven que, sens dubte, havia pogut escoltar en l'estrena quatre anys abans. Schumann, en una cita del programa de mà, havia escrit: «El que no conegui aquesta simfonia no coneix Schubert.» No ens va semblar tan evident ja que amarats del Schubert liederístic, pianístic o de conjunts de cambra, la versió grandiloqüent de Mehta ens el va fer una mica estrany. Mehta amb gest enèrgic, de memòria, dirigeix amb accents heroics, des d'una certa distància, en interpretacions molt formals. Tradueix les notes escrites d'una manera sàvia i professional que permet l'admiració però no tant la implicació. El mateix va passar amb la primera propina, l'obertura de les Noces de Figaro, de Mozart. On va esclatar i va demostrar que és un repertori que domina i l'apassiona va ser en el vals vienès ja comentat.

JORDI MALUQUER
El Punt