Cerca de crítiques

Enquesta

Homenatge a Ros Marbà

Un músic que dirigeix

9/9/2007 |

 

Programa: Obres de Guzman, Wagner, Ros Marbà, Raimon i Toldrà. Antoni Ros Marbà, piano. Jaume Sisa, Ofèlia Sala i Raimon, veu. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, Orfeó i Cor Infantil de l'Orfeó Català, dirigits per Salvador Mas, Edmon Colomer i Antoni Ros Marbà
Lloc i dia: Sala Pau Casals de l'Auditori. 7 de setembre

«Un músic que dirigeix», amb aquesta frase de Jordi Roch, un dels valedors decisius de la primera incorporació d'Antoni Ros Marbà a la direcció de l'aleshores Orquestra Ciutat de Barcelona, es defineix molt bé la personalitat de l'il·lustre homenatjat amb motiu dels seus setanta anys. Un bon moment per fer balanç de la seva llarga trajectòria i en què es manté plenament actiu en molts fronts.

Ros Marbà es va formar acadèmicament amb tots els ets i uts però també es va forjar des de la base com a pianista acompanyant de música lleugera, com a arranjador de temes i cançons, dirigint orquestres de companyies de ballet i dirigint també música per a cobla. Pels seus mèrits i en una convocatòria oberta va guanyar la plaça de director quan el 1966 es va crear l'Orquestra Simfònica de Ràdio i Televisió.

La seva carrera com a director és impressionant, va aconseguir la plaça de director de l'Orquestra Ciutat de Barcelona el 1967, després de la mort d'Eduard Toldrà i del període en què aquest va ser substituït pel compositor i concertino de l'orquestra Rafael Ferrer. S'hi va estar fins a l'any 1978, en què va passar a dirigir l'Orquesta Nacional de España, fins al 1981. Aleshores va tornar a Barcelona per dirigir un altre cop l'Orquestra de la Ciutat que aquells tres anys havia dirigit Salvador Mas. S'hi va quedar fins al 1985 i després va esdevenir titular de la Netherlands Chamber Orchestra. Va ser convidat per Karajan a dirigir la Filharmònica de Berlín i des de fa uns anys és fundador i director titular de la Reial Filharmonia de Galícia.

Com a docent cal destacar el seu pas pel Conservatori de Música de Barcelona on va tenir com a deixebles, entre d'altres, Salvador Mas, Edmon Colomer, Josep Pons i Ernest Martínez-Izquierdo. Ara és director de l'Escola de Altos Estudos Musicais de Galícia i té la càtedra de l'Orquestra de Cambra Freixenet de la Escola Superior de Música Reina Sofia. I, entre molts d'altres, ha fet cursos de direcció darrerament a Igualada.

Com a compositor, les seves obres més recents són Así como el viento y el mar sobre un text de Federico Mayor Zaragoza, interpretada en el concert; Tirant lo Blanc, una cantata per a veus infantils del 2004; Alimara, per a cobla de l'any 2002, i Nocturn, per a violí i piano de l'any 1987. En un altre registre, la Història de Catalunya en cançons, em sembla que amb textos de Maria Aurèlia Capmany, i cançons per a joves cantants com ara El rei Joan I de Catalunya i l'Himne del Centenari del Barça. Va orquestrar les cançons de Raimon sobre poemes de Salvador Espriu i, entre moltes altres coses, també de Toldrà i Mompou.

Una altra faceta és la de director musical d'òpera. Més de vint títols de Mozart, Strauss, Verdi, Puccini, Händel, Berg, Bizet, Wagner, Gluck i Weber han passat per les seves mans. I és l'únic director d'aquí que ha dirigit escènicament l'òpera de Robert Gerhard The Duenna. Penso que és una de les facetes en què més excel·leix ja que el seu ofici millora amb la complexitat. El seu Don Giovanni que vaig sentir fa uns quants anys a Bilbao, amb la seva orquestra actual, només ha fet que créixer en el meu record.

Colpeix que el jove director que vam veure com als 31 anys es feia càrrec de l'OCB ja n'hagi fet setanta. Està tan dinàmic com el primer dia i cal pensar que durant molts anys continuarà al capdavant de nombroses interpretacions i creacions musicals. Si més no, per la temporada 2008/09 hi ha previst un concert a la temporada de l'OBC.

L'homenatge va apuntar algun dels registres comentats. Després d'uns missatges en vídeo de persones tan diverses com ara Josep Carreras, el mestre Poch, Jordi Leon, Montserrat Caballé, Jordi Roch, Joaquim M. Puyal, Pasqual Maragall i Antoni Parera Fons, que ens acotaven l'opinió, va aparèixer l'inefable Sisa, que va obligar Antoni Ros Marbà a posar-se un frac de lluentons daurats per acompanyar-lo en el bolero No puedo ser feliz d'Adolfo Guzmán. Salvador Mas va dirigir el preludi de Die Meistersinger (els mestres cantaires), primera obra que va interpretar Toldrà en el primer concert de l'OCB i també Ros quan es va fer càrrec de la direcció. Ho va fer amb la naturalitat d'aquell mestre acostumat a dirigir-la cada diumenge. Després en una obra reeixida musicalment però poc motivadora per un text inert que, com acostuma a passar, no s'entenia, va ser molt ben interpretada per Ofèlia Sala, la Coral Infantil de l'Orfeó que dirigeix Elisenda Carrasco i l'OBC dirigits de manera amatent i precisa per Edmon Colomer. Caldrà repensar-se la ubicació dels solistes vocals, quan no tenen veus grans, en els concerts. A la sala, almenys al pati de butaques, se sentien més els solistes infantils de dalt de tot que la soprano de primer terme. Raimon va voler ser present en l'homenatge del seu amic i va cantar, amb guitarra, tres de les cançons sobre textos de Salvador Espriu que Ros Marbà posteriorment va orquestrar i hi va afegir, per no oblidar els orígens i el moment, Jo vinc d'un silenci. L'orquestra va excel·lir amb l'Empúries d'Eduard Toldrà, mestre i antecessor de Ros Marbà, amb un abrandat Josep Pons. Finalment es va sentir la nova versió, orquestrada i dirigida per l'homenatjat, d'Els segadors que es va estrenar l'any 2005, cal dir que l'anterior també era seva, amb l'OBC i l'Orfeó Català.

JORDI MALUQUER
El Punt