Cerca de crítiques

Enquesta

Homenatge a Ros Marbà

Honoreu el mestre

8/9/2007 |

 

Ja ho diu Hans Sachs al final d'Els mestres cantaires de Nuremberg: "No menyspreeu els mestres i honoreu el seu art!". Deixant de banda el context de la frase, aquest és sens dubte un bon indicador del que és un país civilitzat. Ahir, Catalunya ho va ser una mica més de l'habitual en un acte emocionant que va tenir lloc a L'Auditori de Barcelona. A més, i sense que serveixi de precedent, la persona honorada encara està ben viva, i amb 70 anys complerts el passat 2 d'abril i tenint en compte la longevitat pròpia de la seva professió principal, en una magnífica plenitud. Parlem, per descomptat, d'Antoni Ros Marbà.

Presidit pel conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, el concert d'homenatge al músic de l'Hospitalet de Llobregat va estar ple de símbols i picades d'ullet, en una síntesi prou acurada de les diverses facetes de la seva carrera. D'entrada, i com amb ironia va explicar Jaume Sisa, vam tenir una imatge del mestre abans del mestre, és a dir, del jove Ros Marbà que es dedicava a acompanyar al piano cantants melòdics per guanyar-se les garrofes. De ben segur que l'homenatjat mai s'hauria imaginat a l'escenari de L'Auditori guarnit amb el frac de lluentons que li va engiponar Sisa abans d'interpretar el bolero No puedo ser feliz.

El pes de la vetllada el va dur el que podem definir com la descendència directorial de Ros Marbà, una mostra del bo i millor que ha passat per les mans d'un pedagog que encara continua contribuint amb la seva saviesa a la formació de directors d'orquestra. Salvador Mas va dirigir un plàcid preludi d'Els mestres cantaires al capdavant d'una OBC que en la seva anterior vida com a OCB (Orquestra Ciutat de Barcelona) va encetar la seva singladura amb Ros Marbà amb la mateixa obra de Wagner. No menys simbòlica va ser la inclusió de la sardana Empúries d'Eduard Toldrà (la seva filla Narcisa era una de les moltes personalitats assistents), no debades el compositor i director de Vilanova és un referent ineludible en la vida de Ros Marbà.

En aquesta mena d'actes, són habituals les glosses de diferents persones relacionades amb la figura homenatjada. No deixa de ser curiós, tanmateix, que ni en el programa de mà ni en els vídeos que es van projectar a l'inici del concert -el més entranyable, el de Josep Poch, professor de Ros Marbà-, aparegués cap compositor destacat. Per sort, la pròpia obra del director català va fer acte de presència a través d'Así como el viento y el mar. Sota la direcció d'Edmon Colomer, i amb la participació del Cor Infantil de l'Orfeó Català, Ofèlia Sala va navegar amb lluminositat per les astringències de la partitura.

Va ser Raimon qui, com a emblema del paper destacat de Ros Marbà com a arranjador per a molts grans noms de la cançó catalana, va aconseguir els moments de màxim caliu. Potser el suposat estat depressiu en què viu el país hi va influir, però aquest deu ser més greu del que ens pensem quan ben poca gent es va sumar a Els segadors que Ros Marbà va dirigir a l'OBC i l'Orfeó Català en la seva pròpia orquestració. Almenys, encara sabem honorar els mestres.

Xavier Cester
Avui