Cerca de crítiques

Enquesta

Joaquín Achúcarro a Torroella de Montgrí

25/8/2007 |

 

JOAQUÍN ACHÚCARRO
Lloc i dia: Església de Torroella de Montgrí, 23 d'agost

Una bona part dels intèrprets donen poca importància al programa que presenten en públic. Inclouen les obres que els agraden, en ocasions només perquè ja les tenen preparades en el seu repertori. És estrany trobar programes pensats amb coherència, que representin un corrent, un autor o una sèrie d'autors que tenen quelcom d'important en comú. Dijous, Achúcarro en va presentar un en què, com a mínim la segona part, estava pensat amb aquesta unitat que en moltes altres ocasions es troba a faltar. La primera part estava integrada per obres de Brahms que, encara que de diferents èpoques, marcaven una línia de pensament coherent. Després del descans, va presentar una altra línia de pensament que estava –o semblava estar– allunyada de l'esperit de les anteriors però que, històricament, en realitat s'hi acostava. Si amb Brahms s'arriba al final del romanticisme, amb Albéniz, Nin o Falla es va arribar al final d'una altra època, el mal anomenat nacionalisme musical espanyol. La introducció d'una figura que sembla tan diferent com ho és Debussy estava perfectament justificada per l'obra escollida, Le soirée dans Grenade, a la qual va seguir Le tombeau a Debussy. En la primera obra l'autor segueix, sense perdre la seva personalitat, la línia del pensament musical de Falla, com aquest farà en retre homenatge a l'amic mort en la segona, fent una considerable incursió en el també mal anomenat impressionisme musical. Finalment, entra en concurs Albéniz, aquest immens músic tan poc venerat al país i tan admirat a l'exterior. Un dels mestres més insignes que han passat pel panorama pianístic mundial i que ha marcat amb Iberia tota una forma d'elevar el piano a l'alçada que té actuament, com a instrument capaç d'expressar qualsevol tipus de música, per complexa que aquesta pugui semblar.

Ningú dubta que Achúcarro és un veritable mestre en aquest terreny i que el seu coneixement sobre el tema va molt més lluny que el d'una gran part de mestres actuals. No és d'estranyar, doncs, que oferís una lliçó de gran categoria, més que en la tècnica, indiscutible, en l'estètica, tan blasmada per alguns dels seus congèneres que creuen que Albéniz és només un doll de notes que sembla impossible expressar amb dues mans, destinat al lluïment i a les demostracions d'agilitat. Però Albéniz és molt més que això: és un pensament profund que s'expressa a través de la riquesa inventiva d'allò popular, però capaç de convertir aquesta vena lírica en un profund pensament musical expressat a través del coneixement d'un instrument difícilment igualable. Achúcarro, una vegada més entregat davant un públic que ell sap que l'estima i l'espera cada any, va oferir un concert formós en què el públic el va obligar a oferir fins a quatre regals fora de programa: Navarra, d'Albéniz; El clar de lluna, de Debussy, i dues obres de Chopin, el darrer dels preludis de la primera sèrie i un bell estudi del mateix autor. Un gran concert.

EDUARDO RINCÓN
El Punt