Cerca de crítiques

Enquesta

Ute Lemper a l'Auditori

Anada i tornada

4/12/2003 |

 

Obres de Strauss, Weill, Milhaud, Bernstein, Holländer, Schultze, Barber, Piaf i Ermer. Ute Lemper. OBC. Director: Lawrence Foster. Auditori, 28 de novembre.


No hi ha dos sense tres. Després de protagonitzar un concert amb orquestra en l'anterior temporada de Palau 100 i una de les vetllades més estimulants del Grec, Ute Lemper ha tornat a Barcelona com una de les estrelles del cicle de l'OBC. Les característiques del concert emparenten aquesta nova actuació amb la del Palau de la Música, eliminant les cançons dels seus darrers discos per centrar-se en la part més clàssica del seu repertori, amb Kurt Weill com a referent indiscutible. De la mà del compositor alemany, Lemper va viatjar de la vella Europa a la jove Amèrica per demostrar que als dos continents Weill hi va crear grans obres. Ja fos en un evocador Surabaya Johnny, en unes acaronadores Speak Low i My Ship i en una explosiva Saga of Jenny, Lemper va revalidar amb els màxims honors les seves credencials weillianes.
La tornada a Europa es va fer de la mà de cançons relacionades amb Marlene Dietrich i Édith Piaf. Lili Marlen continua posant la pell de gallina, mentre que a La vie en rose i, en especial, L'accordeoniste i el Padam de propina, Lemper incideix en la seva visió al·lucinògena d'aquestes peces. Ben mirat, el concert no va aportar substancials diferències respecte a les altres cites de la cantant a Barcelona, però seria lleig queixar-se del retorn d'una Lemper en un estat vocal impressionant. Lawrence Foster no va evitar la sensació que les partitures orquestrals fossin res més que un farciment, sovint antinòmic amb la resta del programa. Davant un Kaiserwaltz feixuc i un Le boeuf sur le toit agafat amb pinces, l'exuberància de l'obertura de Candide i la ben dosificada tensió de l'Adagio de Barber van mostrar amb més bona llum una OBC que pocs cops deu haver comptat amb una convidada de tan glamur com Ute Lemper.
Xavier Cester
Avui