Cerca de crítiques

Enquesta

'Els contes de Hoffmann' per Lindsay Kemp a Perelada

Els Amics de l’òpera de Peralada?

30/7/2007 |

 

LES CONTES D’HOFFMANN d’Offenbach.
27 de juliol de 2006
Auditori dels Jardins del Castell de Peralada, Peralada.
A. Machado, F. Bou, M. J. Moreno, A. Dell’oste, G. Punti, A. Vavrille, A. Ariostini, M. Esteve, F. Testory. Coro Lírico de Cantabria i Orquesta Sinfónica de Bilbao. Dir: Miquel Ortega. Dir. Esc: Lindsay Kemp.

Que el de Peralada no és el gran festival de fa uns anys és evident. Ho proven les necessitats pressupostàries que es rendeixen a la comercialitat d’altres tendències musicals i muntatges com el Les contes d’Hoffmann. Proposta que era una de les dues vertaderament atractives del corpus operístic i simfònic d’enguany, atès que ni el Txaikovski de Temirkanov -20 de juliol- ni el futur Il barbiere -16 d’agost- són un reclam de gran expectació.

Sabut és que l’única òpera d’Offenbach es correspon amb la dita castellana del “quiero y no puedo”, malgrat moments de considerable vena melòdica i certa gràcia del llibret. Per tant, la recreació exigeix molts atractius. No va ser el cas amb un Aquiles Machado que, tot i aguts poderosos, la seva línia va resultar irregular, d’emissió dura i forçada, sense poder exhibir lirisme i amb patent desencís en nombrosos moviments escènics a causa del sobrepès del cantant. Si, a més, un reputat director musical com Miquel Ortega no revitalitza un cor i orquestra a voltes sense cohesió, de so apagat i certa lentitud, malgrat no cometre errors greus d’execució ni abusos efectistes, la sessió es fa llarga i pesada. Per no recordar moments realment molt fluixos com el trio de l’acte segon entre baix, baríton i tenor; una barcarola vocalment esbiaixada que més aviat cantava una “belle nuit d’horreur” o un concertant també a l’acte tercer mereixedor d’ofec en algun dels canals de la representada Venècia.

No obstant, la insipidesa no va ser total i Felipe Bou va encarnar un contrapunt malvat molt eficaç en els quatre rols, especialment com a Lindorf superant prou bé l’ària de les joies del tercer acte. També Manel Esteve va ser una de les aportacions agraïdes de la nit, en concret, com a Spanlanzani oferint la dosi adient d’histrionisme. Dels tres amors hoffmanians el més aclamat amb justícia va ser l’Olympia de Maria José Moreno per una elaboradíssima caracterització escènica i una coloratura fluida i articulada, amb un registre agut brillant i ben col•locat. Igualment meritòria va ser l’Antonia d’Anna Maria dell’Oste que va aportar tota la injecció lírica i emotiva que a Machado i a Armando Ariostini (Crespel) els va faltar a l’acte segon. Mentre que Giuseppina Piunti, de veu potent però amb tendència a enfosquir-se i projecció irregular, tot i els seus contorns curvilinis, va generar poca testosterona amb la seva Giuletta. Per la seva part, François Testory en els diversos rols va demostrar notable gràcia i una vocalitat de lleuger adequada al “Jour et nuit je me mets en quatre”. Annie Vavrille tan sols va ser una discreta Nicklausse.

Al final, la carnavalesca desfilada de personatges va semblar cloure’s per la “vertadera diva”, Lindsay Kemp, qui saludava més pretensions tenia davant la tímida acollida. En part per la seva producció de línia tradicional, en excés simple, sense eixelebraments contemporanis ni barroquismes però d’inacceptables decorats de cartó i pedra. Tan inacceptables com l’estatisme escènic de l’acte segon, la manca de ritme entre quadres –del tercer a l’epíleg- o els ridículs moviments de conjunt a la taverna. Tot amb el denominador d’una gran frontalitat escènica, idees massa elementals i una il•luminació merament correcte. La resultant va ser, doncs, d’una mediocritat que a un servidor –i no era l’únic- el va desorientar fins a dubtar de si es tractava d’una producció d’alguna nova associació: la dels Amics de l’òpera de Peralada.

Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics