Codina i Bagaría al Convent de Blanes
29/7/2007 |
Beethoven: Variacions sobre “Bei Männern, welche Liebe fühlen” de Die Zauberflöte de Mozart.
Dvorak: Klid op. 68 núm. 5.
Debussy: Sonata núm.1 per a violoncel i piano en re menor.
Franck: Sonata per a violoncel i piano en La major.
Festival El Convent de Blanes. 26 de juliol de 2007.
Pau Codina, violoncel. Daniel Bagaría, piano.
Sens dubte, un al•licient de les “tour” que crítics i cert públic fa a l’estiu, més enllà de la natural diversitat de propostes dels festivals, és l’admiració dels paisatges on s’ubiquen aquests. Aspecte que sempre és un bon aliat del màrqueting en aquesta mena de turisme cultural tan estès a Catalunya, la majoria a la Costa Brava.
Aquest és el cas del Festival de Música Clàssica al Convent de Blanes, un dels de darrera fornada i que tot just celebra la quarta edició però que apunta maneres: atractius de càtering; un microbus per acostar-se al recinte; exposició d’art local; mostres dels patrocinadors; coordinació amb activitats de Blanes com el conegut concurs de focs artificials que els assistents poden gaudir des del mateix indret acabada la sessió; entre altres. Detalls que justifiquen les mirades de respecte d’altres cicles propers. A banda, és clar, d’una programació no molt extensa i que combina amb suficiència veus, música de cambra i oportunitats per a figures catalanes i joves. Dada significativa que tan de bo la voluntat natural de creixement no desbanqui per catxets internacionals: els intèrprets autòctons i joves qualificats són un eix molt adequat vist el panorama de la competència.
Per aquest motiu una de les cites atractives d’ enguany era el recital ofert pel conegut duo Codina-Bagaria que van confirmar l’enorme potencial del jove violoncelista i l’excel•lent nivell del pianista. No va ser una sessió pletòrica, sí adequada a les expectatives creades. En part, per una sala ben aprofitada però d’acústica desigual. Fet que no va perjudicar a un Bagaría òptim d’inici al final i si a un violoncel que, tot i una afinació perfecte en les infreqüents i un xic mediocres variacions inicials de Beethoven, va cometre alguna errada –perdonable- en la resta del concert. Potser per precaució o manca de força en un programa que anava de menys a més en dificultat, densitat i introspecció tan pels intèrprets com pel públic.
Petit incís aquí per un aspecte senyalat a altres cicles i del qual, Xavier Chavarria també en feia ressò en una de les seves interessants i eloqüents “Ars subtilior” en una revista musical catalana (la minúscula no és errònia): la necessitat de notes al programa breus i directes que vinculin el públic a obres com les interpretades. I és que són un element que prestigia tota organització per molt bon programa general que presenti, com era el cas. Més quan els assistents no són melòmans de mena com van demostrar amb el destorbador mòbil -malgrat les advertències de rigor- i uns aplaudiments enmig de la sonata de Franck.
Sonata que va assolir altes cotes d’expressió i subtilitat com en el recitatiu del tercer moviment o claredat expositiva en el segon, tot i entreveure’s certa manca de rodatge. Detall que la complicitat entre ambdós músics va canalitzar sense desequilibrar protagonismes. La no menys difícil Sonata núm.1 de Debussy així ho va demostrar amb els ben aconseguits ecos de lànguids i climes profunds –extinció del primer moviment- amb un grau de musicalitat compartit amb el Dvorak precedent.
Albert Ferrer i Flamarich
Catclàssics