Cerca de crítiques

Enquesta

La 'Norma' del Bellini al Liceu

Desfilada druídica

24/7/2007 |

 

Norma, DE BELLINI. GRAN TEATRE DEL LICEU, 21 DE JULIOL

Les reposicions d'una producció pròpia en un teatre de stagione com el Liceu solen servir d'aparador operístic perquè una diversitat de cantants desfilin per una passarel·la dramàtica que no els exigeixi gaires esforços. La Norma posada en escena per Francisco Negrín compleix a la perfecció aquesta comesa, en un muntatge que rutlla sense ensurts i que explica la història amb eficàcia. La tercera aparició a Barcelona no ha servit per oferir una mirada més aprofundida a l'obra mestra de Bellini, però això ja era demanar massa.

Garantida la il·lustració del drama, el màxim interès estava en les veus. Ana María Sánchez havia de repetir parella amb Dolora Zajick (Fiorenza Cedolins i Sonia Ganassi lideren el segon, retransmès i enregistrat cast), però ha estat finalment Rachele Stanisci qui s'ha vestit amb dignitat la túnica de Norma. L'evolució de la druïdessa està delineada amb cura, el timbre és atractiu (un xic mat), les agilitats estan ben resoltes i els aguts són atacats amb valentia, però la manca de greus li resta força i la veu és una talla massa petita per a un teatre com el Liceu, no diguem al costat de l'Adalgisa de Dolora Zajick. La mezzo americana va entusiasmar de nou per la sàvia dosificació dels seus imponents recursos, amb aguts en pianissimo que feien perdre l'alè.

La delicadesa de Zajick contrastava amb el bramaire Pollione de Franco Farina, més controlat que d'habitud, però que convertia cada ascensió a l'agut en una immerescuda tortura, mentre que l'Oroveso de Giacomo Prestia exhibia autoritat i prou. Giuliano Carella va substituir a darrera hora Bruno Campanella, cosa que excusaria els petits decalatges, dins d'una direcció de temps lleugers i accents enèrgics. Al capdavall, però, el de Dolora Zajick va ser l'únic model d'alta costura en aquesta desfilada druídica.

Xavier Cester
Avui