Cerca de crítiques

Enquesta

Gavrilov a l'Auditori

El retorn

21/7/2007 |

 

Andrei Gavrilov, AUDITORI, 15 DE JULIOL

De tant en tant cal preguntar-se: què se n'ha fet de tal intèrpret? La seva vida sol ser prou atzarosa perquè no sigui rar perdre la pista de certs artistes. D'alguns, millor no trobar-la mai més. D'altres, admirats i aplaudits, és una pena no saber-ne res. Què se'n va fer d'Andrei Gavrilov? Un dels millors representants de l'escola pianística russa, vencedor amb 18 anys del concurs Txaikovski, protegit de Sviatoslav Richter, cobejat per les multinacionals del disc, Gavrilov va patir a mitjans dels 90 una greu crisi artística i personal que es va saldar amb 8 anys d'allunyament dels escenaris. Gavrilov va reaparèixer l'any passat i ara tornava a Barcelona per tancar la primera edició del Festival Internacional de Piano, amb l'impressionant arsenal tècnic que el caracteritzava intacte, i el mateix exagerat histrionisme escènic marca de la casa.

Gavrilov no admet mitges tintes, com va demostrar la tria de nocturns de Chopin. Aquestes peces, destil·lació de la poesia més íntima del compositor polonès, van convertir-se en estudis ciclotímics que podien irritar per les llibertats preses o fascinar per la ferocitat expressiva. Gavrilov va crear un món de contrastos exacerbats (quin control del registre més ultrapianíssim!) per evidenciar que sota els raigs de la lluna conviuen l'humor i el dolor, l'enyor i l'esperança, l'agonia i l'èxtasi. Molt discutible, molt impressionant.

La Sonata núm. 8 de Prokófiev admet menys controvèrsia, no debades la motricitat rítmica del compositor rus casa a la perfecció amb la prodigiosa agilitat de Gavrilov. Si el devessall de notes del final treia l'alè (impacte superat, en les propines, per la desaforada Suggestió diabòlica), no menys esplèndida va ser l'ambigüitat que s'amaga en l'ondulant moviment central. Andrei Gavrilov ha tornat. Celebrem-ho.

Xavier Cester
Avui