Cerca de crítiques

Enquesta

Juditha Triumphans de Vivaldi a Torroella

Vivaldi triomfant

15/7/2007 |

 

«JUDITHA TRIUMPHANS»
Música i llibret: Antonio Vivaldi i Giacomo Casetti.
Intèrprets: La Principessa Filosofa, Cor de Sant Esteve de Vila-seca, O. Dantone (direcció), M. Hinojosa (soprano) i G. Coma-Alabert, M. Pintó, L. Casariego i M. Infante (mezzosopranos).
Lloc i dia: Església de Torroella, 13 de juliol del 2007.

Que sapiguem, Antonio Lucio Vivaldi, només va escriure dos grans oratoris: Juditha Triumphans i Moisès. Tonsurat als quinze anys, va ser dispensat dels seus deures eclesiàstics el 1703, als 25 anys, essent nomenat, poc temps després, responsable de l'ensenyament musical de l'hospici de la Pietá, de Venècia, ciutat en la que havia nascut. Dedicat per complet a la composició i a l'ensenyament, va morir a Viena el 1741. Conegut pel gran públic pels seus concerts, va arribar a obtenir un èxit remarcable, i fins i tot Johan Sebastian Bach va copiar i recrear alguns d'aquests concerts, adaptant-los al seu orgue. En vida seva, les seves composicions van arribar a ser conegudes en una gran part d'Europa i avui en dia és, sense dubte, un dels compositors més populars de la història de la música. Amb Juditha Triumphans, un gran oratori poc conegut pel públic, es va inaugurar el 27è festival de Torroella de Montgrí. Una inauguració reeixida, una mostra més que aquest és un dels festivals més importants de Catalunya.

La versió que va oferir Ottavio Dantone –avui actua tocant el clavicèmbal al Palau Solterra (10 del vespre)–, un bon coneixedor de la música barroca, en la qual està especialitzat, va ser més que digna, i la seva direcció va dur l'orquestra del festival en un nivell digne d'admiració. Va saber elevar la música del compositor venecià a una alçada que va assolir moments realment emocionants, amb el suport d'una orquestra que, flexible, comprensiva i entusiasta, ens va sorprendre una vegada més per la seva qualitat. Vivaldi era un coneixedor expert de la veu, en les seves obres demostra un virtuosisme admirable i les cinc solistes van saber correspondre a les necessitats imposades pel compositor, encara que no pas totes fossin especialistes en aquest tipus de música, gens fàcil. Vull destacar, per extraordinària, la bellesa de la veu, el timbre i el color d'un dels personatges amb menys pes a l'obra, Ozías (Marta Infante). L'intent de destacar de Mireia Pintó –potència excessiva, descurança en la vocalització i falta d'adequació a la tècnica de l'època– va convertir el paper de Vagaus en el menys lluït. Només puc afegir que va ser una de les inauguracions més felices que recordo de les darreres edicions i que per primera vegada l'església de Sant Genís va oferir, gràcies a la campana acústica, un so d'una orquestra i un cor que ha guanyat en qualitat.

EDUARDO RINCÓN
El Punt