Cerca de crítiques

Enquesta

Salvador Brotons a l'Auditori

Un país anòmal

9/7/2007 |

 

Salvador Brotons, AUDITORI, 6 DE JULIOL.

Primera anomalia: en un context on els compositors catalans com a molt poden aspirar a estrenar obres orquestrals de mida petita i mitjana que serveixin d'aperitiu o farciment d'un programa, sobta positivament l'ambició i les dimensions d'una partitura per a dos solistes, cor i orquestra d'una hora de durada com és El càntic dels càntics. Segona anomalia: aquesta obra pòstuma i inacabada (Manuel Oltra en signa l'orquestració) d'una figura important de la nostra música com és ara Ricard Lamote de Grignon ha hagut d'esperar 46 anys després de la mort del seu autor per estrenar-se. Com en tantes altres coses, en música encara ens falta molt per ser un país normal.

Amb un flux sonor continu de continguda sensualitat i lirisme acaronador, agitat per escasses flamarades d'intensitat i tamisat de tocs orientalistes que mai cauen en el kitsch barat, la peça deixa clar que a Lamote de Grignon l'interessava l'aspecte amorós del poema salomònic i no pas el seu vessant diví. Josep Miquel Ramon va aportar més convicció (tot i que la part li queia un pèl aguda) que una Inés Moraleda de dicció pastosa. Salvador Brotons es va tornar a confirmar com un defensor convençut i entusiasta del nostre repertori, però el cúmul d'imprecisions evidenciava que el Cor de Cambra del Palau i l'OBC s'haurien pogut beneficiar d'algun assaig extra. Un altre factor que cal vigilar en aquestes sessions de recuperació patrimonial és la selecció d'obres -no fos cas que sigui contraproduent-, perquè entre la consistent peça de Lamote de Grignon i la colorista L'aplec de Borgunyó hi ha havia un desnivell, però entre totes dues i la intranscendent Suite per a percussió i orquestra de Martínez Comín, malgrat l'ofici de Gratiniano Murcia, hi havia tot un abisme qualitatiu. Només en un país normal, això no seria un problema.

Xavier Cester
Avui