Cerca de crítiques

Enquesta

Thaïs, amb Renée Fleming al Liceu

Triomf de la Fleming

8/7/2007 |

 

Programació: Thaïs, òpera en tres actes de Jules Massenet, sobre un llibret de Louis Gallet basat en la novel·la homònima d'Anatole France. Solistes, cor i orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigits per Andrew Davis. Versió de concert.
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu, 5 de juliol.

Dues raons deuen haver aconsellat fer la versió de concert d'aquesta òpera. La primera és l'argument desagraït que té, que per ser entès avui dia potser exigiria una ubicació dins del camp del budisme, i la segona, la dificultat de poder disposar de les dues figures d'excepció previstes per a més de dues funcions. Tot i així una d'elles, el baríton Thomas Hampson, la va haver de cancel·lar, segons nota del teatre, per una indisposició vocal.

L'obra original d'Anatole France està carregada de sarcasme: un monjo, Athanaël, vol redimir una cortesana de luxe, Thaïs, que havia conegut a la infantesa. Inversemblantment aconsegueix el seu propòsit i la cortesana salva la seva ànima quan mor a causa de la rigorosa penitència que s'ha autoimposat. El monjo, quan la deixa al convent de clausura, comença a adonar-se que s'ha enamorat de la cortesana i sucumbeix mentalment al desig malgrat que no hi arriba a temps ja que la troba agonitzant i ella ni se l'escolta. Massenet, amb una música romàntica i refinada, treu importància a la brutalitat argumental i dóna molt pes als passatges de l'amor lúdic, de la bellesa, de la reflexió o meditació que du a la renúncia, i a l'exacerbació de l'eremita, que passa de la rigidesa moral al descobriment de l'amor humà. La triomfadora de la nit va ser la soprano Renée Fleming, que du a sobre un repertori tan variat i contradictori tot i que, a hores d'ara, deu rondar els cinquanta i ja no hauria de tenir veu. La té, però, afectada, ja que engola amb un registre diferent les notes baixes i fa uns aguts molt cridats però té la gràcia d'embolicar-ho tot amb un magnetisme i una dolcesa que ho salven. Va fer un cant final «Je sens une exquise béatitude...» perfecte. La part dura li va tocar a un excel·lent baríton, Frank Ferrari, que penso que va ser xiulat des de les zones altes del teatre pel fet d'haver substituït Thomas Hampson i no gaudir de la seva històrica excel·lència vocal i interpretativa que caldria preguntar-se com està ara que ha hagut fins i tot de cancel·lar. Va fer un bon Athanaël. Van destacar també Josep Bros com a Nicius i també el van xiular, però no tant com a Ferrari –potser és que recordaven Kraus?– i un sobri i discret Stefano Palatchi com a Palèmon. El solo del violí del concertino de l'orquestra Kai Gleusteen va merèixer que aquest sortís a rebre els aplaudiments a les salutacions finals. Molt bé els cors i l'orquestra del Gran Teatre del Liceu, que van fruir d'una direcció apassionada i atenta a tots els detalls d'un acreditat professional en la direcció operística com és Andrew Davis.

Les versions de concert ofereixen detalls còmics involuntaris com són els de sentir cants austers de sacerdots i eremites i veure que els profereixen cantants ben plantats vestits amb frac i corbata de llacet. En canvi, amb un ostentós vestit vermell, Renée Fleming, bellíssima, encarnava perfectament la cortesana Thaïs.

JORDI MALUQUER
El Punt