Cerca de crítiques

Enquesta

Manon al Liceu

La carrera d'una llibertina

23/6/2007 |

 

Dessay i Villazón van provocar el deliri del Liceu amb la seva interpretació de la 'Manon' de Massenet

Manon, DE MASSENET. GRAN TEATRE DEL LICEU, 21 DE JUNY.

Falsa alarma. L'anunci que Natalie Dessay patia una faringitis i les últimes cròniques que apuntaven a una possible crisi vocal de Rolando Villazón van crear una lògica prevenció. A l'hora de la veritat, la trobada d'aquests dos astres de la lírica actual en la Manon de Massenet que tancava el cicle liceista dedicat a l'heroïna de Prévost va satisfer totes les expectatives. La soprano francesa és un prodigi d'intel·ligència vocal, de cant expressiu i d'una desarmant simplicitat (commovedor Adieu, notre petite table) dibuixant de forma minuciosa la capriciosa ascensió i la tràgica caiguda de Manon. Dessay va confirmar de passada -en l'escena de Saint Sulpice- que la seva evolució cap a un repertori més líric va per bon camí. Per la seva banda, el tenor mexicà, llevat d'un Ah! Fuyez amb tensions puntuals, va enlluernar de nou pel seu timbre privilegiat, per la seva incansable generositat i per la sàvia combinació de refinament (un Somni per posar la pell de gallina) i abrandament del seu Des Grieux, a poca però ajustada distància de l'excés melodramàtic. Sumem a la fórmula que Dessay i Villazón són veritables monstres d'escena i el resultat és inevitable: deliri del públic.

Víctor Pablo Pérez va tenir un debut afortunat al fossat, amb prou cintura per ajustar-se a les canviants atmosferes de l'obra i treure bon partit tant de les forces estables com d'un cast notabilíssim. Provocava un calfred d'emoció escoltar un cantant immens com Samuel Ramey en la seva primera aparició operística a Barcelona, encara que fos en un paper menor com el Comte Des Grieux (d'acord, el vibrato era generós, però la qualitat de la veu és incontestable), mentre que el ridícul i perillós Guillot es revelava com una de les creacions més arrodonides de Francisco Vas. Notables també el Brétigny de Didier Henry i el Lescaut de Manuel Lanza (tot i certa pèrdua de llustre vocal), i ben conjuntat el trio d'actrius integrat per Cristina Obregón, Marisa Martins i Anna Tobella. David McVicar és un habilíssim narrador d'històries, com la de l'òpera de Massenet, que va adoptar un inesperat, tot i que suggerent, to públic, de representació, en un marc d'explícita dissolució moral setcentista. No debades la història de Manon Lescaut és la carrera d'una llibertina.

Xavier Cester
Avui