Cerca de crítiques

Enquesta

Sigiswald Kuijken al Palau amb la seva Petite Bande

Bach en estat pur

7/6/2007 |

 

Sigiswald Kuijken, PALAU 100, 5 DE JUNY

Sigiswald Kuijken no s'adorm als llorers. El violinista i director belga manté ben desperta la curiositat i l'afany investigador que l'han convertit des de fa dècades en un dels grans referents de la interpretació amb instruments originals. Per a un convençut de la teoria que el cor en les cantates i passions de Bach estava integrat només pels solistes, era lògic que la seva versió dels Concerts de Brandenburg al capdavant d'una magnífica La Petite Bande adoptés un format reduït, un instrument per part. La gran novetat va ser la presència del violoncel da spalla que Kuijken ha rescatat de l'oblit, un cello que es toca en posició gairebé horitzontal, repenjat sobre l'espatlla dreta i subjectat al coll amb una cinta. Kuijken està convençut que en l'època de Bach la majoria de vegades que s'esmentava el violoncel es referien a aquest instrument i que fins i tot les suites per a cello sol van ser escrites per a violoncel da spalla.

És una hipòtesi intrigant, però per sobre les disquisicions musicològiques hi ha la realitat de la música en viu. Lluny dels histrionismes i excessos de molts intèrprets, el Bach de Kuijken és d'una netedat absoluta, sense exageracions en les dinàmiques ni tempos sorgits d'una muntanya russa (excepte el vertiginós final del tercer concert). El risc de fredor va planar en algun moment, i l'equilibri sonor no sempre va ser l'òptim (la sala tampoc era la millor per al despullament instrumental). Jean-François Madeuf va patir de valent en la inhumana part de trompeta del segon concert (una mica millor va estar amb la trompa del primer), i la flauta de Frank Theuns tendia a quedar diluïda en el cinquè. Però quan la corda prenia tot el protagonisme, com en el tercer i el sisè, la música de Bach arribava amb tota la seva despullada puresa.

Xavier Cester
Avui