Cerca de crítiques

Enquesta

Daniel Harding i l'Orquestra Simfònica de Londres

Una visitant regular

3/6/2007 |

 

Només escoltant-la, algú sap de què va La filosa d'or? Amb molta imaginació podríem inventar una història que, de segur, res tindria a veure amb el poema d'Erben que va inspirar Dvorák, d'una sagnant sordidesa (esquarteraments i decapitacions incloses) que no té reflex en la partitura. Tant se val, perquè aquest poema simfònic, com els altres basats en el mateix poeta, són veritables perles tardoromàntiques, per desgràcia poc programades a casa nostra. Agraïm, doncs, a Daniel Harding i a l'Orquestra Simfònica de Londres la seva inclusió en el seu retorn a Palau 100, sobretot si tenim en compte la brillantor de l'orquestra i l'escalf expressiu aconseguit pel director (ara sense batuta) en els moments més tendres.

La part menys interessant de la sessió va ser el Concert per a piano núm. 17 de Mozart, en el qual fins i tot Lang es va revelar més gràcil que l'acompanyament. Això sí, la tendència a la cursileria del pianista xinès sembla irrefrenable, com es confirmava en la propina, el tercer Liebestraum de Liszt. El millor antídot va ser una contrastada, tensa (quin bon ús dels silencis), adrenalínica (el final del primer temps) i colpidora (el corn anglès al Largo mereix tots els sufragis) Novena simfonia de Dvorák. El cronista no té pas queixa que la Simfònica de Londres sigui, dels grans conjunts mundials, el més regular visitant dels nostres escenaris (encara que, com ens va explicar un ocellet, aquest cop arribava ben curta d'assajos, la qual cosa no es va notar gens ni mica), sobretot després de la propina, Nimrod de les Variacions Enigma d'Elgar (150è aniversari obliga), en la qual Harding va crear un clímax imponent que culminava la millor actuació que li recordem a Barcelona. Per un cop que es veu un alt mandatari (el president de la Generalitat) en un concert clàssic, almenys aquest va ser llarg i bo.


Avui