Cerca de crítiques

Enquesta

Arcadi Volodos al Palau

Calma i tempesta

13/4/2007 |

 

ARCADI VOLODOS
Programa: Obres de Clementi, Brahms, Schumann i Liszt per Arcadi Volodos (al piano).
Lloc i dia: Sèrie Palau 100. Palau de la Música, 11 d'abril

Entre el públic i el pianista hi havia com una doble relació. Per una part s'apreciava l'exquisidesa del seu capteniment i per l'altra s'esperava l'aparició de la fera, del Volodos exultant, exhibint la seva tècnica superlativa en alguna obra espectacular. Es va fer esperar, però quan va abordar la darrera peça, Funerailles, extreta del conjunt Harmonies poètiques i religioses, de Liszt, es va produir la catarsi. El bram admiratiu que entre aplaudiments li va dedicar el públic va justificar tota la contenció intèrpret/oients mantinguda fins aleshores. A l'hora de les propines va administrar la mateixa medecina combinant obres relaxades amb d'altres que precisaven un gran virtuosisme, com un fragment de les endimoniades Variacions sobre Carmen, de Rakhmaninov, complicades encara més per Vladimir Horowitz. L'impenetrable Volodos va somriure en veure l'èxit de la seva espanyolada entre el públic.

Volodos forma part de l'elit de pianistes que amb les obres absolutament dominades les interpreten abstraient-se, a la recerca de no perdre el propi fil d'emoció, que és el que fan compartir al públic. Volodos diu que no fa més de 40 recitals l'any. No sé si enguany ha exhaurit la quota, ja que en va fer tres de seguits a Montpeller al març. Diu també que necessita sovint descansar i desconnectar i que no vol oferir repeticions mecàniques, sinó gaudir de la música. La selecció d'ahir va ser ben curiosa: va intentar donar sentit a una Sonata en fa diesi menor op. 25 n. 5, de M. Clementi, a qui bé coneixen els estudiants avançats, ja que va ser el creador de la tècnica moderna del piano, coetani de Mozart i mestre de Beethoven. Mozart deia que tenia «una mecànica sense gota de sensibilitat ni de gust». Volodos ho va salvar amb uns trinats immaterials en el primer tema i amb la gravetat poètica de l' adagio. En els dos fragments dels Estudis de piano op. 76 i, sobretot, les Variacions en re major, op. 21 n. 1, de Brahms, es va refugiar en una versió molt matisada, quasi epidèrmica, del compositor alemany, que ens va sumir en un somieig. La contenció va seguir a la segona part amb les Escenes del bosc, op. 82, de R. Schumann, de les quals ens queda encara a la memòria el seu eteri Ocell profeta. A la fi les notes de la Góndola lúgubre, escrita premonitòriament a Venècia uns mesos abans que hi morís el seu gendre i amic R. Wagner, ens van dur per la mà als Funerals, sens dubte influïts per la mort del seu amic i protegit Chopin, a qui s'al·ludeix amb l'exaltació del moviment de la mà esquerra de la seva Polonesa op. 53 en la bemoll major i que va ser la peça que va captivar sense sortida possible l'atenció de l'oient.

JORDI MALUQUER
El Punt