Cerca de crítiques

Enquesta

L'holandès errant de Wagner al Liceu

La immensa solitud de l'holandès estrany

7/4/2007 |

 

Obra: L'holandès errant, de Richard Wagner. Direcció d'escena: Àlex Rigola. Direcció musical: Sebastian Weigle.
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu, 4 d'abril del 2007.

Al final de l'acte II de L'holandès errant, el dissortat mariner li pregunta a Senta: «Com pot ser que puguis sentir-te envaïda de tan profunda compassió per les meves sofrences?» Tant és així que, abans de conèixer-lo, vol seguir-lo fins a la mort per alliberar-lo de la maledicció divina que, en resposta a un acte de supèrbia, condemna l'holandès a vagar sempre més si no troba cap dona capaç de sacrificar la vida per salvar-lo. La resposta a la pregunta és al mateix llibret de Wagner: Senta ha començat a estimar l'holandès errant des que la llegenda (la balada que va ensenyar-li la dida i que ella mateixa canta a l'inici de l'acte II) va encendre-li la imaginació, avivada per la contemplació d'un retrat al·lusiu al desgraciat personatge. Wagner era conscient del pes del mite (l'obra, inspirada en una llegenda nòrdica, voreja el meta-mite) mentre que el director d'escena Àlex Rigola, en la seva brillant estrena operística al Liceu, presenta Senta com una adolescent fascinada per una imatge (com ara podria ser la d'una estrella mediàtica) i per la idea de l'amor. D'un amor sublim (en contrast amb l'amor comú, enganxat a la realitat, d'Erik) que, com imposa l'estètica romàntica, l'aboca a l'abisme: el gest final en llançar-se al mar.

Rigola considera que l'experiència entotsolada de l'amor per part de Senta es relaciona amb la solitud dels personatges de L'holandès errant. Ho ha percebut en la música trista que els acompanya (en contrast amb les escenes del cor) i ho ha reflectit en una posada en escena en què els personatges es mouen sense trobar-se, sense mantenir contacte. Fins i tot, a diferència de Tristany i Isolda, l'holandès errant i Senta no moren junts. Rigola, doncs, treballa la idea de la solitud. També la de l'holandès com l'estrany que irromp en una comunitat a la qual fascina i espanta. Ho fa amb sentit, com també el té la reconversió de la casa de Deland en una fàbrica de conserves. O que, en l'escenografia tan volgudament cinematogràfica, jugui amb el mar com a clixé de postal romàntica: mentre s'esdevé el duo entre Senta i l'holandès, les imatges en moviment del mar es projecten al fons creant-se una acció (i contemplació) simultània per la qual, darrere d'una finestra, una dona espera un home amb qui després s'abraça davant del mar.

Respectuós amb la música i fent atenció al que aquesta expressa, Rigola ha creat una atractiva i pensada posada en escena. A més, força elegant, tot i que sembla penedir-se'n amb alguna coreografia i les dimonis nues i vermelles que mostra mentre la tripulació fantasma de l'holandès enfurisma el mar. Poca cosa per entendre alguns xiulets. No tan forts com en altres ocasions en què no es fa arqueologia i cartó pedra, però ben injustos. Contràriament, però ben merescudament, Sebastian Wiegle, que va demostrant el seu talent wagnerià, va rebre una espectacular ovació en nom d'una orquestra que va aportar tota la intensitat, el lirisme i la foscor d'aquesta primera gran obra de Wagner. Immensa música excel·lentment interpretada, mentre que els cantants (Tómas Tómasson, digne, va haver de substituir Alan Titus, malalt, com a holandès errant) van assumir els seus personatges amb convicció (Kurt Streit/Erik), enteresa (Eric Halfvarson/Deland) i apassionament (Susan Anthony/Senta) i el cor va exhibir-se amb plenitud.

IMMA MERINO
El Punt