Cerca de crítiques

Enquesta

La Passió segons Sant Mateu de Bach a Caixa Terrassa

La passió de Mateu

1/4/2007 |

 

Programació: La Passió segons sant Mateu BWV 244 de Johann Sebastian Bach per l'Orquestra Barroca Catalana; Cor Lieder Càmera; Cor Infantil de Sant Esteve; Marta Matheu, soprano; Marisa Roca, mezzosoprano; Lluís Vilamajó i Josep Benet, tenors; Xavier Mendoza i Enric Martínez, barítons; dirigits per Manel Valdivieso.
Lloc i dia: Centre Cultural Caixa Terrassa. 29 de març.

Pels protestants, i Johann Sebastian Bach, que havia escrit tantes misses catòliques, també ho era, no s'utilitza la paraula sant. Per ells, les passions basades en textos dels evangelistes Joan o Mateu són senzillament la Johannespassion o la Matthäuspassion, o l'església de sant Tomàs és simplement la Thomaskirche. Per això avui titulem La passió de Mateu.

Quan una obra tan llarga i tan complexa, que aplega actors diferents, es fa per primera vegada, deixa més clar que mai que un concert en directe és sempre un organisme viu i hi pot succeir qualsevol cosa. Així vam comprovar que els únics que van exhibir una total seguretat, des del principi a la fi, van ser el director Manel Valdivieso; el magnífic Jesús, que va cantar Xavier Mendoza, i la soprano Marta Mathéu. Per una banda, aplegar corals diverses, tot i que per separat excel·leixin, no sempre suma. Així, si bé el Cor Infantil de Sant Esteve ens va proporcionar un dels grans moments de la primera part amb notes altes i clares en un conjunt que sonava fosc, quan en la segona part ja no va sortir, va alleujar un escenari atapeït i es van sentir molt millor les qualitats del Cor Lieder Càmera, que va lliscar amb més deseiximent. Per l'altra, l'orquestra barroca, si bé amb lògics problemes d'ajustament en una obra llarga, va sonar esplèndida al diàleg amb l'ària Mache dich, del baix. Un dels altres bons moments va ser quan en la primera ària del tenor Josep Benet va enlairar una actuació molt travada, malgrat un petit desajustament en una entrada, amb l'ofici de tants anys de cantar bé. La mezzo, en una actuació discreta, va reeixir en canvi en les dues àries més conegudes i compromeses, l'Erbarme dich i la que segueix al recitatiu Erbarm's es gott.

Cas a part és l'esgotador paper de l'Evangelista. Cantat sempre en tessitura molt alta, com ja comentàvem l'altre dia en parlar de la Johannespassion, els tenors que l'interpreten sempre es mouen entre la postura de fer un recitat neutre, perfecte de veu, quasi de recto tono, o bé d'implicar-se en el text i d'interpretar-lo d'acord amb el que suggereix el contingut. En aquest cas, no sabem si Lluís Vilamajó va estar indecís entre les dues opcions o bé quan va escalfar prou la veu es va decidir per la segona i a partir del número 43 del text va tenir una actuació impecable que li va valer els millors aplaudiments al final. La mateixa variabilitat, en resum la peripècia vital, d'aquesta versió ens va fer mantenir l'atenció quan, en una ja feta i repetida moltes vegades, com pot ser el cas de gires de conjunts de renom, es fa feixuga.

Això no obstant, augurem unes bones prestacions de la que vam sentir dijous a Terrassa, que, ja construïda, haurà repetit a Tortosa, després a Vic i, finalment, el dia 15 al Palau de la Música de Barcelona.


JORDI MALUQUER
El Punt