Cerca de crítiques

Enquesta

Lang Lang al Palau

Un Petrarca del piano

31/3/2007 |

 

Programa: Obres de Mozart, Chopin, Schumann, Granados i Liszt interpretades per Lang Lang al piano.
Lloc: XXXIII Temporada d'IberCàmera.
Palau de la Música.
Dia: 28 de març.

Quan et presenten un nou artista que ve precedit d'un gran ressò mediàtic costa de pronunciar-se. Cal apartar-se del recel que potser es tracti d'un producte essencialment comercial o de la temptació gregària de sumar-se a l'entusiasme general. Per sort, Lang Lang ens ho va posar fàcil: ens va brindar un programa seriós, molt ben construït, amb una execució impecable. Va tenir el bon gust de tocar obres de primera intenció, les que corresponen a un jove artista de vint-i-quatre anys, sense embolicar-se en profunditats interpretatives. També ens va fer una exhibició de pianisme contingut que esclata a la fi en obres per a les quals el virtuosisme és imprescindible. Va tenir el bon gust, ja que tocava a Barcelona, d'oferir-nos una peça d'Enric Granados, Los requiebros de Goyescas, que, pels resultats, si no la tenia al seu repertori habitual segur que li tindrà. Va ser un dels grans moments del recital: ens va posar en relleu un munt de notes de la mà esquerra que normalment passen com a simple complement harmònic, en una versió personal i arriscada, absolutament viva, que ens fa veure com toves algunes versions discogràfiques existents, malgrat que un pugui pensar que en comptes de requiebros Lang Lang està evocant exaltacions.

Va començar amb la Sonata en do major, kv 330, de Mozart, que va desgranar eficientment amb un punt de monotonia en les repeticions. Va captivar el personal amb una accentuadament melòdica Sonata núm. 3, en si menor, op. 58. Em va semblar un artista amb un so vellutat, absort en la seva orfebreria i, si era comunicatiu, en tot cas ho era per vies que no vaig saber percebre.

La segona part ens va regalar unes íntimes i modèliques Escenes d'infants, op. 15, de Robert Schumann, i a continuació la que per a mi va ser la peça estel·lar de la nit, el Sonet de Petrarca núm. 104, una de les obres que integren el segon volum dels Anys de pelegrinatge de Franz Liszt, i que descriu la part del viatge que va fer a Itàlia acompanyat per Marie d'Agoult, l'aleshores seva companya sentimental. El tacte, el romanticisme, l'exaltació, la fàcil resolució d'una gran complexitat instrumental ens va fer quasi sentir els versos del poeta enriquits per un dels músics més sensibles, intel·ligents i generosos de la història. Va cloure el recital amb la versió d'Horowitz de la Rapsòdia hongaresa núm. 2, de Franz Liszt. Com que aquest en va fer una adaptació per a piano a quatre mans, Horowitz es va sentir legitimat per complicar la ja dificilíssima versió per a un piano sol. El resultat és una mena d'excés en tots els sentits. El que per a Liszt volia ser una epopeia de la música bohèmia –el folklore hongarès estava mig perdut abans de Kodally i Bartók– que era la que havien adoptat les orquestres de virtuosos hongaresos com a pròpia, fins a dir que havien de ser com «estats de l'ànima en els quals es resumeix l'ideal d'una nació», va sonar com una mena de falles musicals. Feia gràcia, a més, pensar que la versió d'Horowitz, un pianista de mans enormes que seia baixet davant del piano per mantenir els canells sota un teclat que omplia amb els seus dits llargs, ens l'estava oferint un pianista xinès amb mans petitones que sovint atacava els passatges virtuosos des de dalt, com en una pluja de dits.

Els aplaudiments i «bravos» van ser notables, i ens va oferir dues peces xineses, sens dubte adaptades als intervals pianístics quan són més riques en matisos, molt amables i poètiques, la segona de les quals és una mena d'havanera, i també El vol del borinot, de Rimsky Korsakov.

JORDI MALUQUER
El Punt