Cerca de crítiques

Enquesta

Josep Pons i l'OBC

La força dels extrems

5/5/2003 |

 

Obres de Wagner, Soler, Sierra i Stravinsky. Raquel Pierotti, mezzosoprano. Manuel Barrueco, guitarra. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Director: Josep Pons. Barcelona, Auditori, 26 d'abril.


A punt de firmar el seu contracte com a titular de l'Orquestra Nacional d'Espanya, Josep Pons va tornar al podi de l'OBC amb un programa que combinava partitures de gran repertori amb dues novetats d'interès variable. La més rellevant va ser l'estrena de Poema de sant Francesc, de Josep Soler, un pas més en la política d'encàrrecs de l'orquestra. La ubicació d'aquesta partitura després del Preludi i Mort d'Isolda, de Tristany i Isolda, subratllava encara més el caràcter epigonal de l'obra de Soler, ben amarada de postwagnerianisme (via Mahler i Berg, sobretot), amb algunes solucions tristanyesques, però mantenint el to ombrívol i depressiu de moltes de les seves peces, amb una obsessiva figura motívica que va reapareixent incessantment per tota l'orquestra. Pons semblava posar-hi més ganes que l'orquestra, mentre Raquel Pierotti defensava amb un excés de vibrato i una dicció borrosa els versos de Verdaguer. En l'obra de Wagner, Pons va optar per una visió contrastada, morosa al començament, arrauxada després en ple rampell passional i amb un final per al Liebestod que, per al "Lust" conclusiu (absent, esclar, en la versió només instrumental), prenia com a referent més el significat de voluptuositat que el de beatitud que donava del mot l'admirat Xavier Casanoves Danés al programa de mà.
L'excusa (una mica agafada pels pèls) per incloure la sessió dins del Festival de Guitarra va ser la fugaç presència de Manuel Barrueco amb una partitura nolt inferior als seus mèrits, Folías, del porto-riqueny Roberto Sierra, una peça no exempta d'elements coloristes a partir d'un dels temes més fructífers de la història de la música. La intranscendència del resultat final, però, va quedar reforçada amb l'immediat veïnatge de la Petruixka de Stravinsky.
L'OBC va superar en una obra que ho reclama a crits els nivells d'una prestació fins llavors només discreta, per deixar-se endur per l'exuberància de l'escriptura stravinskiana i el tremp de la batuta d'un Pons que es troba com peix a l'aigua en la música del compositor rus, enllaçant amb una organicitat admirable els diferents episodis i explotant al màxim les possibilitats tímbriques i rítmiques del ballet. L'opció per a la conclusió tràgica, en lloc del més bombàstic final de concert que també va deixar el mateix Stravinsky, va ser el colofó ideal d'una sessió amb més força pels extrems que pel centre.


Xavier Cester
Avui