Cerca de crítiques

Enquesta

La Passió segons Sant Joan de Bach a Palau 100

La passió de Biller

24/3/2007 |

 

Lloc i dia: Sèrie Palau 100. Palau de la Música Catalana (Barcelona). 21 de març.
Programa: Passió segons sant Joan, BWV 245 de Johann Sebastian Bach pel Thomanerchor i la Gewandhausorchester de Leipzig. Martin Petzold i Achim Schrader, tenors; Martin Woelffel, alto; Julie Koch, soprano, i Matthias Weichert i Joerg Hempel, baixos. Direcció de Georg Christoph Biller.

Johann Sebastian Bach va concloure la primera de les seves cinc passions el 1924. Acabava de ser nomenat kantor de Sant Tomàs i era la primera Setmana Santa que passava a Leipzig. Malgrat que els cors eren de l'església de Sant Tomàs, aquell any tocava fer la passió a l'església de Sant Nicolau, a la qual prestaven també serveis musicals. A part de basar-se en els textos de l'evangelista Joan, va aprofitar els de Heinrich Brokes que Händel havia utilitzat per una passió del mateix títol el 1916. Hi va incloure també dos versicles de l'evangelista Mateu, per acabar d'explicar bé la història i dos textos més de C.H. Postel i C. Weisse, que, com els de Brokes, aporten reflexions, pregàries i personalitzacions com a resposta als textos evangèlics. Va començar amb la brevíssima introducció musical i l'emotiu coral «Senyor, camí nostre [...] heu estat adorat fins en la més gran misèria». L'esclat del «Jesum von Natzaret», el coral Im meines Herzens Grunde (Al més profund del meu cor) melodia que aquí coneixem a través de la cançó trobadoresca Amor que tens ma vida i l'emotivitat de l'Es ist vollbracht (Tot s'ha complert) van ser grans moments dins d'una interpretació molt homogènia.

L'autenticitat de la versió presentada contrastava amb altres més brillants que hem pogut sentir. Com la de fa molts anys del cor i orquestra del sud-est d'Alemanya a Santa Maria del Mar, dins de la cerimònia religiosa que corresponia a la litúrgia del dia. No és el mateix, doncs, sentir els nens i els nois del cor de Sant Tomàs en la seva església on traspua la llarga presència de Bach, on molta gent va amb unció religiosa a sentir-los, que, malgrat la calidesa del Palau, en la fredor d'una sala de concerts. No obstant això, Georg Christoph Biller, el 16è kantor després de Bach, va demostrar que amb el seu treball d'artesà ple de constància i de bona psicologia ens donava un Bach reservat només als que el canten cada dissabte, 48 setmanes l'any i que viuen en un pensionat dedicat principalment a la música. Els 31 músics de l'orquestra de la Gewandhaus, de somni. Ni una vacil·lació, sempre justos, sempre a lloc, al servei de l'obra. Un altre capítol van ser els solistes, molt discrets. Ens va saber greu que Martin Petzold, a qui havíem vist en un eficient Monostatos de La flauta màgica i de Toni, protagonista de l'Elegia pels joves amants de Henze, malgrat bons moments en els seus recitatius, pel fet de cantar sempre en la tessitura molt alta de l'obra, tingués puntuals defallences o forçaments de veu. Ens va convèncer, en canvi, el jove Achim Schrader en les tres àries per a tenor. Aplaudiments a dojo, en especial quan va sortir a saludar un nen, designat pels seus companys com a representant del jove cor. En resum, un Bach de veritat.

JORDI MALUQUER
El Punt