Cerca de crítiques

Enquesta

El Simon Boccanegra de Lluís Pasqual

Fonaments sòlids

14/3/2007 |

 

És ben lògic que una òpera tan impregnada de mar com Simon Boccanegra atraqui en un teatre que ressembla a un vaixell invertit. No és tan lògic que un dels títols més ombrívols de Verdi rebi una lectura tan negra com la de Lluís Pasqual. El mar no va faltar a la cita, amb tota la seva amplitud en la mort del protagonista, però el director català es va limitar a explicar de manera plana els fonaments de la trama, amb ofici i sense inspiració.

La contrapartida va venir de les onades de so opulent generades per Lorin Maazel. Els fonaments reals d'un teatre són les seves forces estables i de moment el Palau pot estar ben content tant pel que fa a l'orquestra, pletòrica davant el seu titular, com al Cor de la Generalitat Valenciana, no menys esplèndid. A la brillant lectura de Maazel, tot i el risc d'ofegar els cantants, no li va mancar ni la més contundent terribilità (el final del primer acte) ni el més delicat detallisme (les escenes entre pare i filla).

En l'univers masculí de Simon Boccanegra, Cristina Gallardo-Domás va saber imposar una Amelia més ferma que d'habitud, creixent en densitat dramàtica a mesura que avançava la funció després d'una ària de sortida amb dèficit de dolçor vocal. Massimiliano Pisapia va ser un Gabriele de veu clara i bona línia, mentre que els ressons eslaus no van afectar ni el digne Fiesco d'Orlin Anastassov (anunciat com a indisposat) ni el maligne Paolo de George Gagnidze. Tot i ser una òpera de conjunt, cal, no obstant, que Simon sigui el veritable suport. Carlos Álvarez viu un moment vocal d'absoluta plenitud, i en la seva segona encarnació del dux de Gènova va evidenciar que els fonaments són sòlids, tant en autoritat com en lirisme. L'edifici només pot enlairar-se fins a cotes encara més esplèndides.

Xavier Cester
Avui