Cerca de crítiques

Enquesta

Boulevard Solitude de Henze (present) al Liceu

Manon convertida en «femme fatale»

5/3/2007 |

 

«BOULEVARD SOLITUDE»
Autor: Hanz Werner Henze
Director musical: Zoltan Peskó
Director d'escena: Nikolaus Lehnhoff
Intèrprets: Laura Aikin, Pär Lindskog, Tom Fox, Marc Camturri, Hubert Delamboye, etc. Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, Cor Vivaldi
Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona). 2 de març

Amb un considerable retard de més de cinquanta anys, que fan presents els criteris poc agosarats amb els quals va programar-se durant dècades aquest teatre d'òpera, però també les llargues conseqüències del règim franquista, que va considerar «persona non grata» el compositor «comunista» Hans Werner Henze (1926) i degenerada la seva música, va estrenar-se divendres al Liceu Boulevard solitude, una esplèndida obra sorgida d'un talent i una llibertat musicals capaços de combinar amb sentit el serialisme dodecafònic amb una percussió inspirada per Stravinsky, la tradició operística a través de la cita, la influència jazzística i fins i tot la cançó popular francesa. El cas és que el públic del Liceu no només va tenir divendres l'oportunitat d'aplaudir-hi la primera representació a Barcelona de Boulevard solitude, sinó també el seu autor, Hans Werner Henze.

Amb més de vuitanta anys i un estat de salut visiblement delicat, el compositor alemany, dret a prop de l'orquestra al final de la funció i envoltat dels excel·lents directors i intèrprets del muntatge, va afegir emotivitat a l'estrena al Liceu d'aquesta seva òpera que, presentada a Hannover l'any 1952, aporta una revisió en clau existencialista (al capdavall, situa l'acció al París posterior a la II Guerra Mundial) de la història que l'abbé Prevost va explicar a Manon Lescaut, novel·la apareguda l'any 1731 que, entre altres recreacions, disposa de dues conegudes adaptacions operístiques (de Massenet i de Puccini, aquesta representada recentment al Liceu, mentre que la primera també ho serà en aquesta temporada consagrada al tema Manon) prèvies a la de Henze. Aquest, però, va pensar en la possibilitat de fer-ne la seva versió a partir de la visió del film Manon, que, realitzat l'any 1948 per Henri-Georges Clouzot, trasllada a la França obscura de l'ocupació alemanya aquesta història d'una jove que sent desig per un home, però que, arrossegada pel seu germà Lescaut i alhora per la pròpia frivolitat i materialisme, cau en diverses formes de prostitució. A diferència de la novel·la de Prevost i de les òperes precedents en què l'amor és una possibilitat de redempció moral que Manon, acarada amb la mort, finalment experimenta, Boulevard Solitude fins intensifica el pessimisme existencialista del film de Clouzot (Manon no es transforma i l'amor du Armand a l'autodestrucció) però alhora apunta un estat de corrupció capitalista (on la riquesa, tan si es té com si s'hi aspira, es fa incompatible amb els escrúpols) que vincula aquesta òpera al dictamen social de part del cinema negre, com fa present la concepció escènica de Nikolaus Lehnhoff. Sí, aquesta òpera sobre la solitud contemporània (excel·lent la recurrent coreografia de figures corrent amunt i avall per l'escenografia dominant d'una estació de tren) també ho és de gàngsters, de manera que Manon hi apareix com una femme fatale, que, com és propi del gènere, esdevindrà una víctima. La mateixa il·luminació remet en part a l'estètica expressionista del cinema negre. Com fa explícitament present la reproducció gegant de la cèlebre pintura Hotel Room, Edward Hopper (el seu cromatisme, la solitud dels seus «falcons de la nit») és l'altre referent visual i moral de l'excel·lent muntatge (molt ben interpretat tant en l'aspecte vocal com el dramàtic) amb el qual, finalment, ha arribat Boulevard solitude, òpera amb una partitura atractiva i complexa que, com va ser el cas, necessita una orquestra i un director estimulats i atents.

IMMA MERINO
El Punt